Ilíada

Un va al teatre i què espera? Com a mínim no adormir-se. Posant com a condició bàsica per a l'acceptació de qualsevol intent d'obra de teatre aquest pobre requisit, aquesta Ilíada no passa el filtre.

No sé si és perquè soc un gran desconeixedor d'aquesta obra d'Homer però el que puc assegurar és que no vaig entendre pràcticament res del que intentaven explicar les actrius. El format com ho feien no ajudava gens. Sembla ser que intentaven interpretar un grup de dones que havien viscut les conseqüències de la guerra de Troia i, a través de com recordaven tot el viscut calia seguir el fil de tots els esdeveniments. Com és natural, explicar una història amb tants personatges utilitzant sis actrius requereix que cada una d'elles es posi en la pell de més d'un personatge. No obstant, l'exercici es converteix en indesxifrable per l'espectador en el moment en que el director no utilitza cap recurs per fer comprensibles els canvis de personalitat. Així acabes veient la Arànega recitant no sé què sobre Agamèmnon i preguntant-te si qui parla és la Paquita del Cor de la Ciutat.

Esmorzar al Tiffany's

Aquest llibre és el primer text que llegeixo d'en Truman Capote i ara entenc perquè es va convertir en una veu tant escoltada. La història de la Holly Golightly (a la que tots li atribuïm la imatge de l'Audrey Hepburn gràcies a la pel·lícula) m'ha semblat la punyalada més subtil, elegant i profunda que es pot fer a molts dels conceptes que la societat occidental (potser la nord-americana més que ningú) ho convertit en eixos de l'existència dels seus individus.

M'explicaré. El llibre descriu la vida de la Holly, una noia amb un passat que no acaba de ser ni clar ni creïble però amb unes conviccions fàcilment reconeixibles. La noia arriba a Nova York disposada a fer el que sigui per aconseguir l'èxit. Però quin èxit? No el que associem a destacar en un determinat àmbit de la vida (l'art, els negocis, l'esport, etc.) sinó que el seu objectiu és ser rica i famosa. Simplement.

Una mica em recorda aquella dicotomia filosòfica entre qui pensa que la finalitat justifica qualsevol mitjà i els qui defensen que els mitjans son petites finalitats en elles mateixes i que, per tant, qualsevol acció ha de ser justificada per ella mateixa, és a dir, cap finalitat pot ser aconseguida per uns mitjans no acceptables. La història de la Holly és la d'aquells que creuen que qualsevol medi és vàlid per aconseguir la finalitat desitjada. Per com es desenvolupa la història em quedo amb la sensació que Capote no acabava d'estar d'acord amb aquest enfocament de les coses. Tot pot ser cosa de la meva interpretació.

Up

Feia temps que no anava a veure una pel·lícula d'animació. Més temps ha passat encara des del dia que vaig descobrir la màgia de Pixar a través de Toy Story. Potser ha sigut el canvi lligat al pas del temps, el que ha fet canviar la meva perspectiva o potser no, potser allò que ha canviat és l'objecte observat. Sigui com sigui, em vaig avorrir mirant aquesta pel·lícula. Té moments divertits i els personatges son graciosos però... faltava aquella mica més, aquell plus indescriptible que et cabussa en la història que t'estan relatant.

Potser un bon exercici és tornar a veure, amb els meus ulls d'ara, aquelles pel·lícules que tant em van fascinar quan era petit. Així podria saber si quelcom del que recordo té algun component que encara puc captar. O potser és millor no fer-ho i seguir guardant un bon record. No ho sé.

Potser cada esdeveniment té el seu moment per a ser viscut, aquell en que encaixa amb el nosaltres d'aquell temps. Quin sentit tindria doncs, si el fruit de la nostra vivència depèn tant d'allò viscut com de la manera com nosaltres ho percebem, tornar a reviure quelcom que no encaixa en el present? Segurament només ens serviria per deformar un bon record. O no.

Asalto al tren Pelham 123

Si voleu passar (i remarco el verb passar) una estona de simple entreteniment aquesta és la pel·lícula. Es tracta d’un film d’acció i intriga amb (alguns) moments de tensió més o menys ben aconseguits. No hi ha més explicar.

De fet si. Un detall curiós. Resulta que s’explica que un personatge segresta un vagó del metro de Nova York ple de passatgers amb la intenció, no només d’obtenir un rescat, sinó d’aprofitar l’efecte que pot produir un succés d’aquestes característiques a la borsa. En concret, aprofitant que l’or s’ha utilitzat com a valor refugi en les crisis dels últims anys, és a dir, quan hi ha alguna cosa que posa en qüestió les expectatives econòmiques de “condicions normals” sembla ser que la gent es ven les accions de les empreses i compra or.

El dolent de la història compra dos milions de dòlars d’aquest metall preciós abans de muntar tota la pesca del segrest esperant que, un cop fet l’enrenou, el preu de l’or hagi pujat tant que en pugui treure una suculenta plusvàlua. La idea és simple: compro 10 kg. d’or avui (abans de segrestar el vagó de metro) a (suposem) 2.000.000 de dòlars i demà (després del pànic generat a la borsa pel segrest) venc aquests 10 kg. a un preu molt més alt. El problema és que a la pel·lícula, el xicot passa de tenir 2.000.000 de dòlars a tenir-ne 307.000.000, és a dir, un increment de preu del 15.250% (el punt indica milers no coma decimal)... com deia aquell: “No hase falta dicir nada más”.

A Cien Millas De Manhattan

Vaig voler triar aquest llibre perquè el títol em va semblar que podria contenir una història interessant. Em sonava que Guillermo Fesser, l’autor, tenia alguna cosa a veure amb alguna pel·lícula espanyola i amb aquell famós programa de radio (que no he escoltat mai però que sembla que va ser tant popular) que es diu (o es deia?) Gomaespuma. Fins i tot pensava que es tractava d’una novel·la. Doncs no.

El llibre explica les vivències d’aquest periodista, en Guillermo Fesser, durant un any que va passar vivint als Estats Units, en un petit poble de l’estat de Nova York, amb la seva família (precisament perquè la seva dona és d’aquell lloc, Rhinebeck). Des del meu punt de vista, el més interessant de l’obra és els petits viatges que fa a través de la vida de les persones (i personatges) que es van creuant en les experiències de l’autor. A partir d’elles, pots endinsar-te en la Història més recent dels Estats Units i entendre moltes coses de la seva peculiar manera d’enfocar la vida i el món. D’alguna manera es fa més comprensible això que a vegades ens sembla tant estrany de l’“American Way Of Life”.

En general és un llibre que m’ha sembla entretingut, en alguns moments molt interessant i en alguns altres fins i tot divertit. Tinc la sensació que va ser escrit sense grans pretensions, buscant simplement relatar un viatge, una experiència, un aprenentatge... i com que aquestes coses, encara que sigui a través de la lectura, sempre son fascinats, penso que és una obra totalment recomanable pels que ens encanta viatjar.

Friday Night Lights (First Season)

Al 1990, H.G. Bissinger (guanyador d’un Pulitzer) publicava un llibre (Friday Night Lights: A Town, a Team, and a Dream) on es relata el camí que va seguir l’equip de futbol americà de l’institut d’Odessa (els Panthers) per arribar a la final del campionat estatal. Més enllà de al crònica esportiva, el llibre feia una fotografia de la cara oculta de l’Amèrica del Nord més profunda: racisme, l’importància de l’èxit per sobre de qualsevol valor, la mitificació de l’esport, la corrupció, les trampes, el tot és vàlid per guanyar... elements que s’escenifiquen en l’esport però que ho impregnen tot.

Al 2004, Peter Berg i Josh Pate portaven la història dels Panthers al cinema. Una pel·lícula totalment recomanable però que va passar sense pena ni glòria per les cartelleres americanes.

Al 2006, el mateix Peter Berg estrenava la versió televisiva de tot plegat. Doncs bé, després de devorar la primera temporada en DVD, haig de dir que la sèrie és genial. En cada un dels capítols es veuen reflectits (amb un aire de crítica molt subtil) molts dels elements de l’Amèrica profunda que H. G. Bissinger tractava en el seu llibre. Més enllà de conèixer el món del futbol americà en els instituts (realment és espectacular la importància social que té), la sèrie permet acostar-se a la vida i les circumstàncies d’aquest país ple tant peculiar i especial que és Estats Units.

A més a més de l’interès de la història, la sèrie està molt ben feta. Els actors i actrius son genials, les històries estan ben entrellaçades, el ritme enganxa, està filmada sense cap estalvi de recursos... en especial m’encanta la fotografia, penso que transmet el caràcter de cada moment i les peculiaritats de la ciutat: Dillon, Texas, un lloc fictici que tracta d’aglutinar tots els elements de la cara fosca del somni americà.

P.D.: Clear Eyes! Full hearts! Can't lose!

"Tiempo és una palabra que no empieza y que no acaba"

Fa dies que les meves reflexions donen voltes al voltant del concepte de temps. Tot va començar perquè necessitava tres crèdits de lliure elecció per acabar la carrera (entre d’altres). Vaig veure que per tal d’aconseguir-los podia apuntar-me a un dels cursos que la Universitat de Barcelona organitza dins del conjunt d’activitats conegudes com els Juliols UB. Mirant què s’hi oferia vaig creure que podria ser interessant un curs anomenat “Experiencia del temps i ritmes de la vida” i coordinat pel professor de la Facultat de Filosofia, Josep M. Esquirol.

És curiós començar a pensar en que és això del temps a conseqüència d’haver-te hagut d’apuntar a un curs per aconseguir (a 194€) tres miserables crèdits de lliure elecció. És a dir, un paper on posa que has dedicat 30 hores de la teva vida a fer aprendre alguna cosa (o ho has fet veure de forma convincent) que algú ha decidit que és interessant per la teva formació. Aquesta mateixa idea em torna a voltar pel cap quan vaig esborrant de La Llista totes aquelles tasques que tinc pendents per tenir acabada la carrera al setembre i poder començar el doctorat a l’IDEA i així intentar no tenir mai més una feina com la que he hagut de suportar els últims set mesos mercès a les pràctiques del Programa EUS. (Cal dir que l’EUS en general m’ha semblat una elecció deliciosa, donada les seves classes en grups reduït, treball continu i proximitat dels professors, però he tingut mala sort amb l’empresa on he hagut de treballar). Tornant al tema, que és un títol universitari? Un altre paper on hi diu (i ho diu el Rei) que has dedicat 3.000 hores de la teva vida (almenys en el cas de les Llicenciatures) a fer, com a mínim, el 50% de tot el que deia el pla d’estudis de les assignatures que has hagut de fer. Ni més ni menys.

Tota aquesta (poc útil) reflexió que acabo de fer sobre els estudis superiors té com a base la concepció del temps com a quelcom que pot ser quantificat. És a dir, tu agafes un rellotge i pots anar dient que ha passat un segon... un altre... un altre... i pots atrevir-te a dir que passa el temps. Però és només això el temps. És només una dimensió que els humans incorporem des de la nostra percepció a tot allò que observem? Una cosa és clara, no totes les cultures perceben el temps de la mateixa manera. Pels occidentals el temps és això que comptem, que ens serveix per ordenar en una línia de successos les nostres activitats. En canvi, molts pobles africans tenen una concepció del temps com quelcom que passa però que no s’imposa. És a dir, tenen clar que hi ha cicles a la natura que impliquen el pas de períodes (la vida i la mort, la nit i el dia, les estacions, etc.) però no han tractat de acotar tot això a un mecanisme de quantificació tant precís com nosaltres. Fa poc llegia a El Pais Semanal un article sobre com encara el canvi d’ordenació del nostre temps durant les vacances i, a través d’això, l’autor (de cuyo nombre no puedo acordarme) explicava les diferents concepcions culturals del temps. Doncs bé, ell citava una anècdota viscuda en un viatge a Kenya per il·lustrar aquesta diferent concepció del temps. Volia viatjar en autobús d’un poble a un altre i quan va preguntar al conductor quan partiria el vehicle cap al seu destí, aquest li va dir: “Quan estigui ple”.

Un altre pensament sobre el temps el vaig tenir llegint una entrevista al Stephen Hawking al Magazine de la Vanguardia. Segons deia el físic més mediàtic del planeta, seria possible viatjar en el temps si poguéssim enviar una nau a l’espai que viatgés a una velocitat superior a la de la llum. Si, per exemple, el viatge dels tripulants durés dos anys, al tornar a la Terra haurien transcorregut quatre anys pels terrícoles i per tant, ells haurien viatjat al futur. És una mica com això de les estrelles que pot ser que ja hagin desaparegut però seguim veient la seva llum. Sembla ser que, en la Física, el temps no s’entén de la mateixa manera que el percebem naturalment.

El que hem sembla més interessant de tot això no és intentar descobrir quina seria una percepció “adequada” del temps sinó aprofitar-nos de la que tenim. Pels més despitats, el nostre temps de vida és finit, un dia ens morirem. No sabem quan serà, però segur que així serà. Abans de caure en el parany del fals Carpe Diem i intentar viure cada moment com l’últim, crec que he arribat a la conclusió que cal intentar viure cada moment com el que és, un present. Un present en el sentit d’actual i en el de regal. El present és l’únic que tenim és irrepetible, però no per això hem de perdre’ns en gaudir-lo perquè cap present sabem si serà definitiu, ni cap realment aconseguirà ser-ho. Per la nostra percepció, tot present està lligat a un passat i avança cap a un futur, per tant, no val la pena voler enganyar la nostra percepció forçant-la a creure que aquest present és quelcom definitiu. Tinc la impressió que aquest enfocament no faria més que generar-nos ansietat i preocupació. El present és ara un viatge que ve del que hem viscut i ens porta a nous presents. Jo declaro la meva intenció de no ser esclau del rellotge, de no voler compartimentar la meva experiència en càpsules en base sis. No serà mai hora de gaudir, ni hora de ser feliç, ni hora d’estar trist, ni hora de preocupar-se, és sempre moment de viure.

I tot això ho dic mentre compto els dies per acabar aquesta feina i espero l’hora de ser lliure. No hi ha res com voler canviar-te a tu mateix (i al món) mentre estàs ple de contradiccions.

P.D.: Pensar ens fa lliures, ho vull creure així.

Still walking

Després d’haver quedat impressionat per Nobody Knows (en japonès: Dare mo shiranai), vaig anar a veure aquesta pel·lícula de Hirokazu Koreeda esperant cinema del bo... i així va ser. El film explica com una família japonesa viu amb l’ombra de la mort del fill més gran uns anys abans i com aquest fet influeix en la relació que tots tenen entre ells. El pare i avi, metge jubilat, que no accepta ni que s’ha fet gran i no treballa ni que el seu primogènit va morir; la mare i àvia que ha dedicat la seva vida a cuidar la família però no acaba de sentir-se satisfeta; el fill mitjà que veu com el record del seu germà gran està sempre present en la seva relació amb el resta de la família; la filla petita que intenta captar l’atenció dels pares oferint-los una atenció que ells rebutgen; la dona del germà gran, vídua i amb un fill, no acaba de sentir-se acceptada per la família del seu marit... històries humanes i quotidianes, explicades amb una sensibilitat increïble.

Molt recomanable també per aquells que sentim una especial predilecció per la cuina i l’estil de vida japonès.

P.D.: Un cop més, bon criteri del Ciudadano Pablo ;).

Inferno, Paradiso i Purgatorio

M’agrada el teatre. Hi vaig sovint. No tinc prejudicis a l’hora d’escollir l’obra, estic obert a qualsevol cosa. Busco qualsevol cosa que pugui ser interessant i/o divertit i/o emocionant i/o entretingut i/o inviti a la reflexió. Suposo que és aquesta falta d’expectativa concreta el que ha fet que la trilogia de Castellucci sobre la Divina Comèdia de Dant, integrada en la programació del Grec d’aquest any, em fascinés tant i tant.

Com el seu nom indica, la proposta de Castellucci consta de tres espectacles teatrals lligades a cada un dels capítols de l’obre de Dant: Inferno, Purgatorio i Paradiso.

La primera de les que vaig gaudir va ser Inferno, al teatre Grec. No sé si parlar d’obra de teatre o de representació o de conjunt d’accions succeïdes en un escenari. El cert és que em vaig emportar la sensació de no haver entès res però perquè no era necessari fer-ho, l’objectiu no era entendre sinó transmetre. Així, tot el que va passar sobre l’escenari: des d’un atac de gossos ensinistrats al Castellucci fins a l’aparició d’un cub de vidre que contenia nens i nenes jugant mentre un gran núvol negre intentava engolir-lo, passant per l’escalada d’un dels participants a la representació fins l’arbre més alt dels que envolta el Grec per acabar tirant una pilota de bàsquet al mig del escenari; em va transportar a un altre món de sensacions i emocions.

La següent parada va ser la instal·lació Paradiso a la Capella de l’antic Hospital de la Santa Creu Barcelona (al Raval). No sé què explicar perquè la gràcia és no saber què vas a veure quan hi entres, només puc dir que és quasi impossible quedar indiferent. És genial (paraula que, recordeu, ve de geni).

Finalment, l’última delícia va tenir lloc al Lliure. Segurament de tota la trilogia, Purgatorio, és el més semblant al que un pot imaginar quan li parlen de teatre. No obstant, de corrent i habitual l’obra no en té res. Començant per l’escenografia (una passada), la interpretació dels actors, el joc amb els ritmes i els ambients... una altre genialitat.

Acabo escrivint això adonant-me que si algú ho llegís no es podria fer ni la més mínima idea del que ha estat la trilogia de Castellucci. Una part de la responsabilitat de la falta d’entesa és meva, perquè no tinc gran capacitat de descriure alhora d’escriure, segurament aquells que es dediquen a l’ofici d’escriptor ho farien molt millor. Malgrat això, deixeu-me dir que gran part de la culpa també és d’en Castellucci que ha creat quelcom tant diferent al que jo havia vist fins ara que m’ha deixat sense punts de suport per descriure la seva obre establint comparacions que puguin ser enteses per la majoria.

Si hagués de descriure amb una paraula tot plegat, ho tindria molt clar: Genialitat.

P.D.: (Per mi) la gràcia i màgia dels regals és que sempre poden aportar alguna cosa més que allò que t’hauries comprat o escollit tu mateix. És a dir, fer un regal no consisteix en facilitar a algú allò que ja desitjava, sinó en oferir-li una possibilitat que ell o ella ni tant sols havia pensat en contemplar. Així doncs, aquest ha sigut un regal en tota regla. Merci beaucoup.