Kiffe kiffe demain

Sant Jordi és la diada nacional de Catalunya. Però clar, per què coi serveix una diada nacional? D'entrada per res més que per fer el paperot, però, com que els catalans som (o volem ser (o ens creiem que som)) gent que no està per punyetes, l'hem convertida en la diada nacional de la indústria del cultiu de roses i la fabricació i distribució de llibres que, a diferència dels actes de nacionalisme més o menys cutres, donen feina a un cert nombre de gent a canvi de que la majoria dels altres comprin i després regalin llibres que (segurament) no seran llegits i roses que (potser) no convenceran a ningú perquè se'n vagi el llit amb tu. Però al menys algú tocarà calé.

Doncs bé, en aquesta passada diada, vaig rebre un llibre de la jove escriptora francesa Faïza Guène titulat “Si fa no fum”. Just el vaig tenir entre les mans, molt abans de començar-lo a llegir, vaig intentar desxifrar el títol. Què vol dir “Si fa no fum”? Al cap d'una estona vaig entendre que vol dir “Si fa no fa” però l'autora hi ha volgut donar un cert toc gamberro canviant el segon “fa” per “fum”. Compte, no “fot”, no, no, “fum”. Aleshores ho vaig entendre, la noia viu a França i no acaba de dominar els registres del català. Però clar, immediatament em vaig adonar que soc més aviat idiota. Una jove francesa escrivint en català? Vaig, obrir el llibre i allà em vaig trobar amb els responsables del títol: els traductors Ramon Vilardell i Núria Rica.

Tot i l'entrebanc del títol, vaig llegir el llibre i em va agradar força. No obstant, en cap moment vaig deixar de lamentar-me per no parlar francès i poder llegir l'original. El problema, segurament no son els traductors (qualsevol altres ho haurien fet igual o pitjor), el problema és que hi ha llocs on el català no arriba i un d'aquests llocs és a la marginalitat. El llibre explica la història d'una adolescent marroquina i de la seva cité. Una de les riqueses d'una descripció en primera persona és el llenguatge i, per la raó que sigui, a la versió catalana de les cités no es fa servir un argot del català per a comunicar-se i aleshores les traduccions acaben fent el ridícul. És com quan a les pel·lícules doblades sents en Robert De Niro fent de gàngster i dient: “Si em traïxes te la fumaré ben forta i pel darrera”, l'únic que pots fer és riure. Els gàngsters no parlen en català, ni els traficants de drogues, ni els ionquis. Ep! No dic que no siguin catalans, ni que els catalans no és dediquin a negocis il·legalitzats, només dic que l'idioma que es fa servir no és el català. En fi, que lamentable és no parlar idiomes i que lamentable és que algunes polítiques, com la del doblatge, t'ajudin a fer-ho.