Arnau Valladares-Esteban Blog

Kiffe kiffe demain

2011-05-04T17:45:00.004+02:00

Sant Jordi és la diada nacional de Catalunya. Però clar, per què coi serveix una diada nacional? D'entrada per res més que per fer el paperot, però, com que els catalans som (o volem ser (o ens creiem que som)) gent que no està per punyetes, l'hem convertida en la diada nacional de la indústria del cultiu de roses i la fabricació i distribució de llibres que, a diferència dels actes de nacionalisme més o menys cutres, donen feina a un cert nombre de gent a canvi de que la majoria dels altres comprin i després regalin llibres que (segurament) no seran llegits i roses que (potser) no convenceran a ningú perquè se'n vagi el llit amb tu. Però al menys algú tocarà calé.

Doncs bé, en aquesta passada diada, vaig rebre un llibre de la jove escriptora francesa F aïza Guène titulat “Si fa no fum”. Just el vaig tenir entre les mans, molt abans de començar-lo a llegir, vaig intentar desxifrar el títol. Què vol dir “Si fa no fum”? Al cap d'una estona vaig entendre que vol dir “Si fa no fa” però l'autora hi ha volgut donar un cert toc gamberro canviant el segon “fa” per “fum”. Compte, no “fot”, no, no, “fum”. Aleshores ho vaig entendre, la noia viu a França i no acaba de dominar els registres del català. Però clar, immediatament em vaig adonar que soc més aviat idiota. Una jove francesa escrivint en català? Vaig, obrir el llibre i allà em vaig trobar amb els responsables del títol: els traductors Ramon Vilardell i Núria Rica.

Tot i l'entrebanc del títol, vaig llegir el llibre i em va agradar força. No obstant, en cap moment vaig deixar de lamentar-me per no parlar francès i poder llegir l'original. El problema, segurament no son els traductors (qualsevol altres ho haurien fet igual o pitjor), el problema és que hi ha llocs on el català no arriba i un d'aquests llocs és a la marginalitat. El llibre explica la història d'una adolescent marroquina i de la seva cité. Una de les riqueses d'una descripció en primera persona és el llenguatge i, per la raó que sigui, a la versió catalana de les cités no es fa servir un argot del català per a comunicar-se i aleshores les traduccions acaben fent el ridícul. És com quan a les pel·lícules doblades sents en Robert De Niro fent de gàngster i dient: “Si em traïxes te la fumaré ben forta i pel darrera”, l'únic que pots fer és riure. Els gàngsters no parlen en català, ni els traficants de drogues, ni els ionquis. Ep! No dic que no siguin catalans, ni que els catalans no és dediquin a negocis il·legalitzats, només dic que l'idioma que es fa servir no és el català. En fi, que lamentable és no parlar idiomes i que lamentable és que algunes polítiques, com la del doblatge, t'ajudin a fer-ho.

...tenc ets somnis arrumbats a la deriva...

2011-04-28T10:52:00.002+02:00

Tenc un celo, tu ja saps, a sa ferida,
tenc es cor molt aferrat amb pegamento,
tenc ets somnis arrumbats a la deriva,
tenc sa moto i tenc es sidecar de velcro.

Tenc un arbre que se deixa pujar es moixos,
i una vida que no deixa fer-se "undos";
buguenvíl·lies i eucaliptus, naps i cocos,
i una dona reflexiona i no du rulos.

I escriurem una cançó en es quatre vents,
jo que tenc molt ben posat s'observatori,
i sa lletra mos dirà que ets somiers
són tridimensionals i aleatoris.

The Social Network

2010-10-28T12:58:00.002+02:00

Maybe defining Facebook is a discussion that could take hours, but I'm pretty sure that most of people would agree that Facebook is, at least, a very good idea. This film is a story (not The story) of how this idea become something that now is being used for 500 million people all over the world.

From my point of view, the most fascinating part of the film is not the dispute between Zuckerberg and the Winklevoss twins about plagiarism neither the one between Zuckerberg and his once best fried Eduardo Saverin about sharing the power in Facebook (and how business (or obsesion) can destroy friendship). I think that the most interesting part of the movie is how a cloud of different ideas floating around in the students' environment at Harvard can converge to a brilliant idea. My bottom line would be: for having a good idea, what's going on in your brain is at least as important as what's going on outside. So, no more myths about lonely genius.

Un home amb ulleres de pasta

2010-10-27T15:43:00.004+02:00

Feia temps que anava darrera de veure una (altre) obra de'n Jordi Casanovas, tant La Revolució com La Ruïna (les últimes que havia vist) m'havien entusiasmat. Així que vaig haver d'arrossegar-me fins als racons més profunds d'aquesta ciutat per conèixer el nou projecte que Flyhard (la companyia d'en Casanovas) s'ha embarcat: una sala pròpia.

L'obra amb la qual han estrenat aquesta aventura és diu “Un home amb ulleres de pasta” i, des del meu punt de vista, és una molt bona criatura de l'univers al qual Flyhard té acostumat al públic. Una història original, tocs d'humor, bona música, una posada en escena atractiva (i que jo diria que ja els defineix davant de la resta) i uns actors i actrius adaptats al paper...tot plegat, una bona obra.

Evidentment no té res a veure amb aquell Hamlet de'n Broggi o L'Obra de'n Castellucci, per mi son maneres de fer teatre (potser degudes al recursos de què és disposen) totalment diferents, però si acceptem, al final, el què defineix un bon creador és aquell que sap construir a partir d'allò que es té, aquí teniu l'obra d'un de molt bo.

City Island

2010-10-18T14:12:00.004+02:00

As usual when The Dark Times of Exams are here all other activities seem much more interesting, and blogging is not an exception. However, time becomes a bigger constraint, so, I'll be short.

Like one month ago I had the pleasure of watching this movie. I had this feeling when you discover a little treasure and you want to recommend it to everybody. So, this is what I'm doing now.

The film is nothing complicated. Just a good story, with very good actors and very well presented. Sometimes the well-done simple things can report much more satisfaction than any attempt to be so original, so different, so special, so brilliant... that you end up doing a shitty movie... like any of the latest Night Shyamalan movies.

Again: See you soon.

2010-08-23T10:00:00.003+02:00

Since IDEA is back, this time earlier because of the Evil Prelims, my blogging activity says goodbye untill better times:

The future is now

2010-07-06T12:32:00.003+02:00

Thanks to Jan I knew that:

Today is the day that Marty McFly arrived in the future after hitting 88 mph in a pimped out Delorean in 1985.

Pensar-hi tant

2010-07-06T12:07:00.002+02:00

I aquell moment de quan eres adolescent, que pensaves jo vull ser així i fer això i mai faré allò altre i potser provo allò de més enllà i creies que quina sort tenir vint-i-tants que ja pots fer el que et surti dels collons i que serà la hòstia i ja seràs perfecte i tot i més... i ara que ja pots escriure que un dia eres adolesecent perquè ja no ho ets, perquè quan ho eres odiaves la paraula i no la utilitzaves ni que et matessin i vols estudiar perquè t'encanta i perquè no vols treballar que tenir jefe és una merda però a vegades sembla que no ets prou intel·ligent o que no seràs capaç d'arribar a tot arreu i vols veure als teus amics i no tens temps ni energia i vols ser millor amb la teva parella... i penses en com eres de capullo quan en tenies quinze i pensaves que tot seria el paradís i per un moment tens la temptació de pensar que llavors era tot millor, que no havies de posar totes les rentadores, que no sabies ni que el lloguer es paga el dia u i que podies suar de tot i fer-te el ninyato rebel... i quasi hi caus però penses, per lleieltat al imbècil que eres, que si algun dia vas creure que això seria la hostia per alguna cosa devia ser i a més a més si els més vells també ho diuen potser serà veritat i... acabes pensant que al final no val la pena pensar-hi tant.

Joan Miquel Oliver

2010-07-05T13:05:00.003+02:00

Lately, I don't know exactly why (maybe posttraumatic stress disorder after IDEA's first year), I'm trying to discover new bands, singers and songwriters. This is the reason why I've writting about Tulsa, Mujeres, Maria Rodés... and so on. However, I also have rediscovered some already known stuff like Joan Miquel Oliver, a majorcan genius who writes amazing songs for Antònia Font and also for himself. Until a month ago I basically knew nothing about his musical solo work, but know I can't stop lisening him.

I think that his latest album is "Bombón Mallorquín", but don't miss his "Live in Paris" (recorded in some theatre in Sants, by the way) and the songs "Hansel i Gretel" and "Sa núvia morta".

Here you have my today's prefered song:

Ajami

2010-07-05T10:31:00.002+02:00

Ahir, a la plaça Sant Felip Neri i dins del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, es va projectar un pel·lícula genial: Ajami. No sé quants films es deuen fer a Israel i/o Palestina que parlin sobre El Confilcte o les seves conseqüenciès indirectes (com és aquest cas), segurament son la majoria i segurament moltes valen la pena, però la millor que he vist fins ara és aquesta.

Mujeres & Jaume Sisa

2010-07-02T10:05:00.004+02:00

Ahir va ser un dia molt intens musicalment parlant. Primer vaig assistir a un concert acústic d'un grup que desconeixia totalment: Mujeres. Em van agradar molt, però he estat escoltant la seva música en format "normal" i la cosa no m'acaba d'agradar tant, tot i això, no estan gens malament:

Després vaig fer cap a la terrassa del Museu d'Història de Catalunya per escoltar un clàssic, en Jaume Sisa. No enganyaré a ningú; tot i ser un personatge que em cau especialment bé, la majoria de les seves cançons són més que prescindibles, ara bé, potser per efecte d'agents externs, té perles insuperables com aquesta:

Maria Rodés

2010-06-29T08:40:00.002+02:00

La vaig descobrir a través del programa Bestiari Il·lustrat que segeuixo a través de tv3.cat. Primerament em va donar l'impressió de ser massa sosa, però vaig seguir escoltant-la i finalment m'ha convençut. Com que el mes que ve fa un parell de concerts a BCN, intentaré descobrir si passa la prova definitiva del directe. Seguiré informant.

Alba Carmona

2010-06-28T09:25:00.005+02:00

Volía anar-la a veure a Les Nits del Patio Cordobés, però l'actuació va ser cancelada. Tot i no haver-la sentit a soles en directe, ja la vaig poder veure al prescindible Flamenco Hoy de Carlos Saura i com que no paro d'escoltar les cinc joyes que té al seu myspace, no puc deixar de recomenar una de les millors veus joves que he sentit cantant flamenc últimament.

P.D.: Molt gran la versió de la cançó de Jorge Drexler "Al Otro Lado del Rio".

Tulsa

2010-06-27T13:18:00.003+02:00

Fa uns dies, remenant en l'agenda barcelonina, em va cridar l'atenció el festival Petit Format de l'Hospitalet on s'anunciava l'actuació d'un grup anomenat Tulsa. Finalment no vaig poder assistir a l'esdeveniment però segueixo enganxat a les cançons de l'últim disc d'aquest conjunt liderat per Miren Iza.

Leaves of Grass

2010-06-27T13:09:00.002+02:00

Alhora de combinar persones penso que és molt difícil creure que 1+1=2. Ho dic en el sentit de crear un equip o desenvolupar un projecte on el treball conjunt és el resultat. En els esports d'equip, per exemple, és molt clar que tenir els millors jugadors no garanteix èxit (vegi Real Madrid). En el Cinema (penso) passa una mica el mateix; pots tenir un bon càsting, una història amb potencial i un director solvent, però a vegades la cosa no acaba sent com hauria pogut ser. Aquesta és la impressió que m'ha deixat aquesta pel·lícula. Malgrat Edward Norton, Susan Sarandon, un història ben pensada i un guió intel·ligent... el resultat és un mica fluix però passable.

Un fantasma que es fa dir Bob Dylan

2010-06-25T09:32:00.003+02:00

Hi ha vegades que, per algun motiu ocult, l’expectativa acaba destrossant la realitat. Allò que un imagina acaba tirant per terra, convertit en res, deixant sense opció a convèncer a la realitat. Deixaré per un altre dia si el principal responsable d’aquesta situació és el procés de generació de l’expectativa o la realitat que no aconsegueix ser com hauria de ser.

El cas és que aquesta sensació és la que em va envair ahir quan, deu minuts abans de les deu de la nit, l’ombra de Bob Dylan va cantar la primera estrofa de Rainy Day Women #12 & 35.

La veu destrossada i l’actitud altiva que va aparèixer a l’escenari em va portar a preguntar-me qui dimonis era aquell paio vell del barret cordovès mal calat, que a estones no recorda ni com fer anar l’harmònica, i es pensa que és Bob Dylan i pot fer el que li planyi. Doncs si, aquell era Bob Dylan, o el que queda d’ell. La magnitud de la tragèdia arriba fins al punt que ha hagut de canviar la melodia del Blowin’ in The Wind per a poder fer alguna cosa que s’acosti a cantar-la.

Per sort, avui he pogut retrobar-me amb qui ahir esperava sentir, el Bob Dylan de veritat. Aquell que, per desgràcia, ja només existeix en gravació digital... Bob Dylan és mort, per molt que segueixi vagant pels escenaris un fantasma amb el seu nom.

Paper Heart

2010-06-21T16:05:00.001+02:00

Pel·lícula totalment prescindible grabada en fals documental i pensada per seduir al públic més nerd i orgullós de ser-ho.

Res

2010-06-20T18:45:00.003+02:00

Si teniu 5€ per invertir en quelcom diferent, recomano que aneu a aquest muntatge de la Fura: "Res". La cosa consisteix en un actor que es passa tota la duració de l'espectacle al mig de l'escenari sense moure res més que el cap. La gràcia és que sense interacció del públic no hi ha final possible, és a dir, que en el fons l'experiment consisteix en veure com reacciona la gent. En la sessió on vaig assistir, la cosa va ser prou divertida però segurament tothom tindrà coses ben diferents a explicar i opinar... és la Fura.

La càmera lúcida

2010-06-19T14:07:00.004+02:00

Ahir el Grec ens va tornar el que ens devia després del lamentable Prometeu. Una Experiència més que una obra de teatre, perquè el terme se li quedaria curt. Rebuscant una mica per la xarxa sembla ser que l'autor, Shiro Takatani, és allò que s'anomena “artista conceptual”. No sé que vol dir aquesta etiqueta, però el que si puc assegurar és que vaig gaudir moltíssim de la seva proposta. No només perquè em va semblar diferent al que estem acostumats a veure quan pensem en anar al teatre sinó també per moments que semblen màgics, com la conversa entre una nena i un ocell a través d'un canal de llum. Simplement genial.

Prometeu

2010-06-18T18:51:00.003+02:00

Dimarts passat vaig treure el cap al teatre Grec per veure l'obra que inaugura el festival: “Prometeu” dirigida per Carme Portaceli i amb Carme Elias en el paper del Déu de la mitologia grega que dóna el foc als humans.

No sé que passa amb algunes adaptacions del clàssic s a l'escena catalana però: Quina merda! Tot! No es salva res!. Els actors amb l'entonació recitadora de teatre de barri fent els pastorets, l'escenografia mal gestionada... potser el més lamentable de tot és l'adaptació. No m'agrada que l'adaptació es converteixi en interpretació personal; si tens davant quelcom explicat per grans autors, tria el text que més et convenci, adapta'l de la forma menys transformadora possible i deix que parli. No cal que intentis donar-te-les de súper intel·lectual fent una interpretació que ralla aquella última línia que cap autor de teatre hauria de superar: la vergonya aliena.

Canino (Kynodontas)

2010-06-18T16:14:00.000+02:00

No sé si és el Cinema o soc jo, però últimament em costa trobar pel·lícules de les quals mereixi la pena escriure. Per posar un exemple: Sex And The City. Era un sèrie genial (penso) perquè (també penso) parlava de l'ésser humà com animal social en busca d'aparellament(s), de l'amistat, de sexe i del sexe i tot plegat carregat d'humor. Però si algú veu l'última pel·lícula té la sensació de veure l'ombra hipersuperficial de tot allò que la sèrie va ser... resumint, els guionistes bons fa temps que semblen està a l'atur, deixarem per un altre dia la discussió sobre si es perquè no són prou bons o és perquè el Cinema ja no es pot vendre i s'han de fer videoclips publicitaris per a passar en una sala amb unes quantes persones endrapant crispetes i xarrupant una palleta en una galleda de beguda hiperensucrada.

La cosa és que de tant en tant encara es poden trobar Pel·lícules, i una d'elles és Canino. Una film grec que ja va obrir-se camí a Sitges l'any passat però que està costant que sigui distribuïda com es mereix. La història planteja que passaria (passa o ha passat) quan una família decideix aïllar completament els seus fills de la resta del món. Cal veure-la. Des del meu punt de vista, seria el punt de partida perfecte per debatre sobre el paper de l'educació en la creació d'aquest concepte que anomenem persona i fins a quin punt som o podem arribar a ser alguna cosa més que allò determinat pel món on em crescut. Què pot més, la nostra essència o el nostre motlle?

(Re) Obert per vacances

2010-06-18T16:05:00.001+02:00

Des de fa uns dies torno a tenir temps per més coses que l'IDEA. Sé que aquesta situació morirà amb l'estiu, que vull fer tantes coses que escriure en el blog anirà quedant pendent, que tinc la sensació de ja no sé fluid escrivint, que potser no val la pena, que potser si, que tant se val... el cas és que:

Aquest blog queda (re)obert per vacances.

See you soon

2009-11-21T12:32:00.003+01:00

M'encanta escriure en aquest blog. Però no m'agrada fer les coses a mitges, sense posar-hi tot és possible. Per aquesta raó, per falta de temps, per altres prioritats, per l'IDEA:

Aquest blog queda temporalment suspès de publicació i comentari.

Salut a totes i tots!

Ilíada

2009-08-17T12:40:00.002+02:00

Un va al teatre i què espera? Com a mínim no adormir-se. Posant com a condició bàsica per a l'acceptació de qualsevol intent d'obra de teatre aquest pobre requisit, aquesta Ilíada no passa el filtre.

No sé si és perquè soc un gran desconeixedor d'aquesta obra d'Homer però el que puc assegurar és que no vaig entendre pràcticament res del que intentaven explicar les actrius. El format com ho feien no ajudava gens. Sembla ser que intentaven interpretar un grup de dones que havien viscut les conseqüències de la guerra de Troia i, a través de com recordaven tot el viscut calia seguir el fil de tots els esdeveniments. Com és natural, explicar una història amb tants personatges utilitzant sis actrius requereix que cada una d'elles es posi en la pell de més d'un personatge. No obstant, l'exercici es converteix en indesxifrable per l'espectador en el moment en que el director no utilitza cap recurs per fer comprensibles els canvis de personalitat. Així acabes veient la Arànega recitant no sé què sobre Agamèmnon i preguntant-te si qui parla és la Paquita del Cor de la Ciutat.

Esmorzar al Tiffany's

2009-08-17T12:34:00.003+02:00

Aquest llibre és el primer text que llegeixo d'en Truman Capot e i ara entenc perquè es va convertir en una veu tant escoltada. La història de la Holly Golightly (a la que tots li atribuïm la imatge de l'Audrey Hepburn gràcies a la pel·lícula) m'ha semblat la punyalada més subtil, elegant i profunda que es pot fer a molts dels conceptes que la societat occidental (potser la nord-americana més que ningú) ho convertit en eixos de l'existència dels seus individus.

M'explicaré. El llibre descriu la vida de la Holly, una noia amb un passat que no acaba de ser ni clar ni creïble però amb unes conviccions fàcilment reconeixibles. La noia arriba a Nova York disposada a fer el que sigui per aconseguir l'èxit. Però quin èxit? No el que associem a destacar en un determinat àmbit de la vida (l'art, els negocis, l'esport, etc.) sinó que el seu objectiu és ser rica i famosa. Simplement.

Una mica em recorda aquella dicotomia filosòfica entre qui pensa que la finalitat justifica qualsevol mitjà i els qui defensen que els mitjans son petites finalitats en elles mateixes i que, per tant, qualsevol acció ha de ser justificada per ella mateixa, és a dir, cap finalitat pot ser aconseguida per uns mitjans no acceptables. La història de la Holly és la d'aquells que creuen que qualsevol medi és vàlid per aconseguir la finalitat desitjada. Per com es desenvolupa la història em quedo amb la sensació que Capote no acabava d'estar d'acord amb aquest enfocament de les coses. Tot pot ser cosa de la meva interpretació.

Up

2009-08-17T12:30:00.001+02:00

Feia temps que no anava a veure una pel·lícula d'animació. Més temps ha passat encara des del dia que vaig descobrir la màgia de Pixar a través de Toy Story. Potser ha sigut el canvi lligat al pas del temps, el que ha fet canviar la meva perspectiva o potser no, potser allò que ha canviat és l'objecte observat. Sigui com sigui, em vaig avorrir mirant aquesta pel·lícula. Té moments divertits i els personatges son graciosos però... faltava aquella mica més, aquell plus indescriptible que et cabussa en la història que t'estan relatant.

Potser un bon exercici és tornar a veure, amb els meus ulls d'ara, aquelles pel·lícules que tant em van fascinar quan era petit. Així podria saber si quelcom del que recordo té algun component que encara puc captar. O potser és millor no fer-ho i seguir guardant un bon record. No ho sé.

Potser cada esdeveniment té el seu moment per a ser viscut, aquell en que encaixa amb el nosaltres d'aquell temps. Quin sentit tindria doncs, si el fruit de la nostra vivència depèn tant d'allò viscut com de la manera com nosaltres ho percebem, tornar a reviure quelcom que no encaixa en el present? Segurament només ens serviria per deformar un bon record. O no.

Asalto al tren Pelham 123

2009-08-11T12:41:00.003+02:00

Si voleu passar (i remarco el verb passar) una estona de simple entreteniment aquesta és la pel·lícula. Es tracta d’un film d’acció i intriga amb (alguns) moments de tensió més o menys ben aconseguits. No hi ha més explicar.

De fet si. Un detall curiós. Resulta que s’explica que un personatge segresta un vagó del metro de Nova York ple de passatgers amb la intenció, no només d’obtenir un rescat, sinó d’aprofitar l’efecte que pot produir un succés d’aquestes característiques a la borsa. En concret, aprofitant que l’or s’ha utilitzat com a valor refugi en les crisis dels últims anys, és a dir, quan hi ha alguna cosa que posa en qüestió les expectatives econòmiques de “condicions normals” sembla ser que la gent es ven les accions de les empreses i compra or.

El dolent de la història compra dos milions de dòlars d’aquest metall preciós abans de muntar tota la pesca del segrest esperant que, un cop fet l’enrenou, el preu de l’or hagi pujat tant que en pugui treure una suculenta plusvàlua. La idea és simple: compro 10 kg. d’or avui (abans de segrestar el vagó de metro) a (suposem) 2.000.000 de dòlars i demà (després del pànic generat a la borsa pel segrest) venc aquests 10 kg. a un preu molt més alt. El problema és que a la pel·lícula, el xicot passa de tenir 2.000.000 de dòlars a tenir-ne 307.000.000, és a dir, un increment de preu del 15.250% (el punt indica milers no coma decimal)... com deia aquell: “No hase falta dicir nada más”.

A Cien Millas De Manhattan

2009-08-07T11:35:00.003+02:00

Vaig voler triar aquest llibre perquè el títol em va semblar que podria contenir una història interessant. Em sonava que Guillermo Fesser, l’autor, tenia alguna cosa a veure amb alguna pel·lícula espanyola i amb aquell famós programa de radio (que no he escoltat mai però que sembla que va ser tant popular) que es diu (o es deia?) Gomaespuma. Fins i tot pensava que es tractava d’una novel·la. Doncs no.

El llibre explica les vivències d’aquest periodista, en Guillermo Fesser, durant un any que va passar vivint als Estats Units, en un petit poble de l’estat de Nova York, amb la seva família (precisament perquè la seva dona és d’aquell lloc, Rhinebeck). Des del meu punt de vista, el més interessant de l’obra és els petits viatges que fa a través de la vida de les persones (i personatges) que es van creuant en les experiències de l’autor. A partir d’elles, pots endinsar-te en la Història més recent dels Estats Units i entendre moltes coses de la seva peculiar manera d’enfocar la vida i el món. D’alguna manera es fa més comprensible això que a vegades ens sembla tant estrany de l’“American Way Of Life”.

En general és un llibre que m’ha sembla entretingut, en alguns moments molt interessant i en alguns altres fins i tot divertit. Tinc la sensació que va ser escrit sense grans pretensions, buscant simplement relatar un viatge, una experiència, un aprenentatge... i com que aquestes coses, encara que sigui a través de la lectura, sempre son fascinats, penso que és una obra totalment recomanable pels que ens encanta viatjar.

Friday Night Lights (First Season)

2009-07-31T10:24:00.003+02:00

Al 1990, H.G. Bissinger (guanyador d’un Pulitzer) publicava un llibre (Friday Night Lights: A Town, a Team, and a Dream) on es relata el camí que va seguir l’equip de futbol americà de l’institut d’Odessa (els Panthers) per arribar a la final del campionat estatal. Més enllà de al crònica esportiva, el llibre feia una fotografia de la cara oculta de l’Amèrica del Nord més profunda: racisme, l’importància de l’èxit per sobre de qualsevol valor, la mitificació de l’esport, la corrupció, les trampes, el tot és vàlid per guanyar... elements que s’escenifiquen en l’esport però que ho impregnen tot.

Al 2004, Peter Berg i Josh Pate portaven la història dels Panthers al cinema. Una pel·lícula totalment recomanable però que va passar sense pena ni glòria per les cartelleres americanes.

Al 2006, el mateix Peter Berg estrenava la versió televisiva de tot plegat. Doncs bé, després de devorar la primera temporada en DVD, haig de dir que la sèrie és genial. En cada un dels capítols es veuen reflectits (amb un aire de crítica molt subtil) molts dels elements de l’Amèrica profunda que H. G. Bissinger tractava en el seu llibre. Més enllà de conèixer el món del futbol americà en els instituts (realment és espectacular la importància social que té), la sèrie permet acostar-se a la vida i les circumstàncies d’aquest país ple tant peculiar i especial que és Estats Units.

A més a més de l’interès de la història, la sèrie està molt ben feta. Els actors i actrius son genials, les històries estan ben entrellaçades, el ritme enganxa, està filmada sense cap estalvi de recursos... en especial m’encanta la fotografia, penso que transmet el caràcter de cada moment i les peculiaritats de la ciutat: Dillon, Texas, un lloc fictici que tracta d’aglutinar tots els elements de la cara fosca del somni americà.

P.D.: Clear Eyes! Full hearts! Can't lose!

"Tiempo és una palabra que no empieza y que no acaba"

2009-07-27T17:10:00.005+02:00

Fa dies que les meves reflexions donen voltes al voltant del concepte de temps. Tot va començar perquè necessitava tres crèdits de lliure elecció per acabar la carrera (entre d’altres). Vaig veure que per tal d’aconseguir-los podia apuntar-me a un dels cursos que la Universitat de Barcelona organitza dins del conjunt d’activitats conegudes com els Juliols UB. Mirant què s’hi oferia vaig creure que podria ser interessant un curs anomenat “Experiencia del temps i ritmes de la vida” i coordinat pel professor de la Facultat de Filosofia, Josep M. Esquirol.

És curiós començar a pensar en que és això del temps a conseqüència d’haver-te hagut d’apuntar a un curs per aconseguir (a 194€) tres miserables crèdits de lliure elecció. És a dir, un paper on posa que has dedicat 30 hores de la teva vida a fer aprendre alguna cosa (o ho has fet veure de forma convincent) que algú ha decidit que és interessant per la teva formació. Aquesta mateixa idea em torna a voltar pel cap quan vaig esborrant de La Llista totes aquelles tasques que tinc pendents per tenir acabada la carrera al setembre i poder començar el doctorat a l’IDEA i així intentar no tenir mai més una feina com la que he hagut de suportar els últims set mesos mercès a les pràctiques del Programa EUS. (Cal dir que l’EUS en general m’ha semblat una elecció deliciosa, donada les seves classes en grups reduït, treball continu i proximitat dels professors, però he tingut mala sort amb l’empresa on he hagut de treballar). Tornant al tema, que és un títol universitari? Un altre paper on hi diu (i ho diu el Rei) que has dedicat 3.000 hores de la teva vida (almenys en el cas de les Llicenciatures) a fer, com a mínim, el 50% de tot el que deia el pla d’estudis de les assignatures que has hagut de fer. Ni més ni menys.

Tota aquesta (poc útil) reflexió que acabo de fer sobre els estudis superiors té com a base la concepció del temps com a quelcom que pot ser quantificat. És a dir, tu agafes un rellotge i pots anar dient que ha passat un segon... un altre... un altre... i pots atrevir-te a dir que passa el temps. Però és només això el temps. És només una dimensió que els humans incorporem des de la nostra percepció a tot allò que observem? Una cosa és clara, no totes les cultures perceben el temps de la mateixa manera. Pels occidentals el temps és això que comptem, que ens serveix per ordenar en una línia de successos les nostres activitats. En canvi, molts pobles africans tenen una concepció del temps com quelcom que passa però que no s’imposa. És a dir, tenen clar que hi ha cicles a la natura que impliquen el pas de períodes (la vida i la mort, la nit i el dia, les estacions, etc.) però no han tractat de acotar tot això a un mecanisme de quantificació tant precís com nosaltres. Fa poc llegia a El Pais Semanal un article sobre com encara el canvi d’ordenació del nostre temps durant les vacances i, a través d’això, l’autor (de cuyo nombre no puedo acordarme) explicava les diferents concepcions culturals del temps. Doncs bé, ell citava una anècdota viscuda en un viatge a Kenya per il·lustrar aquesta diferent concepció del temps. Volia viatjar en autobús d’un poble a un altre i quan va preguntar al conductor quan partiria el vehicle cap al seu destí, aquest li va dir: “Quan estigui ple”.

Un altre pensament sobre el temps el vaig tenir llegint una entrevista al Stephen Hawking al Magazine de la Vanguardia. Segons deia el físic més mediàtic del planeta, seria possible viatjar en el temps si poguéssim enviar una nau a l’espai que viatgés a una velocitat superior a la de la llum. Si, per exemple, el viatge dels tripulants durés dos anys, al tornar a la Terra haurien transcorregut quatre anys pels terrícoles i per tant, ells haurien viatjat al futur. És una mica com això de les estrelles que pot ser que ja hagin desaparegut però seguim veient la seva llum. Sembla ser que, en la Física, el temps no s’entén de la mateixa manera que el percebem naturalment.

El que hem sembla més interessant de tot això no és intentar descobrir quina seria una percepció “adequada” del temps sinó aprofitar-nos de la que tenim. Pels més despitats, el nostre temps de vida és finit, un dia ens morirem. No sabem quan serà, però segur que així serà. Abans de caure en el parany del fals Carpe Diem i intentar viure cada moment com l’últim, crec que he arribat a la conclusió que cal intentar viure cada moment com el que és, un present. Un present en el sentit d’actual i en el de regal. El present és l’únic que tenim és irrepetible, però no per això hem de perdre’ns en gaudir-lo perquè cap present sabem si serà definitiu, ni cap realment aconseguirà ser-ho. Per la nostra percepció, tot present està lligat a un passat i avança cap a un futur, per tant, no val la pena voler enganyar la nostra percepció forçant-la a creure que aquest present és quelcom definitiu. Tinc la impressió que aquest enfocament no faria més que generar-nos ansietat i preocupació. El present és ara un viatge que ve del que hem viscut i ens porta a nous presents. Jo declaro la meva intenció de no ser esclau del rellotge, de no voler compartimentar la meva experiència en càpsules en base sis. No serà mai hora de gaudir, ni hora de ser feliç, ni hora d’estar trist, ni hora de preocupar-se, és sempre moment de viure.

I tot això ho dic mentre compto els dies per acabar aquesta feina i espero l’hora de ser lliure. No hi ha res com voler canviar-te a tu mateix (i al món) mentre estàs ple de contradiccions.

P.D.: Pensar ens fa lliures, ho vull creure així.

Still walking

2009-07-15T10:40:00.004+02:00

Després d’haver quedat impressionat per Nobody Knows (en japonès: Dare mo shiranai), vaig anar a veure aquesta pel·lícula de Hirokazu Koreeda esperant cinema del bo... i així va ser. El film explica com una família japonesa viu amb l’ombra de la mort del fill més gran uns anys abans i com aquest fet influeix en la relació que tots tenen entre ells. El pare i avi, metge jubilat, que no accepta ni que s’ha fet gran i no treballa ni que el seu primogènit va morir; la mare i àvia que ha dedicat la seva vida a cuidar la família però no acaba de sentir-se satisfeta; el fill mitjà que veu com el record del seu germà gran està sempre present en la seva relació amb el resta de la família; la filla petita que intenta captar l’atenció dels pares oferint-los una atenció que ells rebutgen; la dona del germà gran, vídua i amb un fill, no acaba de sentir-se acceptada per la família del seu marit... històries humanes i quotidianes, explicades amb una sensibilitat increïble.

Molt recomanable també per aquells que sentim una especial predilecció per la cuina i l’estil de vida japonès.

P.D.: Un cop més, bon criteri del Ciudadano Pablo ;).

Inferno, Paradiso i Purgatorio

2009-07-13T14:39:00.003+02:00

M’agrada el teatre. Hi vaig sovint. No tinc prejudicis a l’hora d’escollir l’obra, estic obert a qualsevol cosa. Busco qualsevol cosa que pugui ser interessant i/o divertit i/o emocionant i/o entretingut i/o inviti a la reflexió. Suposo que és aquesta falta d’expectativa concreta el que ha fet que la trilogia de Castellucci sobre la Divina Comèdia de Dant, integrada en la programació del Grec d’aquest any, em fascinés tant i tant.

Com el seu nom indica, la proposta de Castellucci consta de tres espectacles teatrals lligades a cada un dels capítols de l’obre de Dant: Inferno, Purgatorio i Paradiso.

La primera de les que vaig gaudir va ser Inferno, al teatre Grec. No sé si parlar d’obra de teatre o de representació o de conjunt d’accions succeïdes en un escenari. El cert és que em vaig emportar la sensació de no haver entès res però perquè no era necessari fer-ho, l’objectiu no era entendre sinó transmetre. Així, tot el que va passar sobre l’escenari: des d’un atac de gossos ensinistrats al Castellucci fins a l’aparició d’un cub de vidre que contenia nens i nenes jugant mentre un gran núvol negre intentava engolir-lo, passant per l’escalada d’un dels participants a la representació fins l’arbre més alt dels que envolta el Grec per acabar tirant una pilota de bàsquet al mig del escenari; em va transportar a un altre món de sensacions i emocions.

La següent parada va ser la instal·lació Paradiso a la Capella de l’antic Hospital de la Santa Creu Barcelona (al Raval). No sé què explicar perquè la gràcia és no saber què vas a veure quan hi entres, només puc dir que és quasi impossible quedar indiferent. És genial (paraula que, recordeu, ve de geni).

Finalment, l’última delícia va tenir lloc al Lliure. Segurament de tota la trilogia, Purgatorio, és el més semblant al que un pot imaginar quan li parlen de teatre. No obstant, de corrent i habitual l’obra no en té res. Començant per l’escenografia (una passada), la interpretació dels actors, el joc amb els ritmes i els ambients... una altre genialitat.

Acabo escrivint això adonant-me que si algú ho llegís no es podria fer ni la més mínima idea del que ha estat la trilogia de Castellucci. Una part de la responsabilitat de la falta d’entesa és meva, perquè no tinc gran capacitat de descriure alhora d’escriure, segurament aquells que es dediquen a l’ofici d’escriptor ho farien molt millor. Malgrat això, deixeu-me dir que gran part de la culpa també és d’en Castellucci que ha creat quelcom tant diferent al que jo havia vist fins ara que m’ha deixat sense punts de suport per descriure la seva obre establint comparacions que puguin ser enteses per la majoria.

Si hagués de descriure amb una paraula tot plegat, ho tindria molt clar: Genialitat.

P.D.: (Per mi) la gràcia i màgia dels regals és que sempre poden aportar alguna cosa més que allò que t’hauries comprat o escollit tu mateix. És a dir, fer un regal no consisteix en facilitar a algú allò que ja desitjava, sinó en oferir-li una possibilitat que ell o ella ni tant sols havia pensat en contemplar. Així doncs, aquest ha sigut un regal en tota regla. Merci beaucoup.

Manu Chao a Mataró

2009-07-06T14:02:00.011+02:00

Eren les 00.15h (l’hora prevista pel començament de l’actuació) i Radio Bemba va començar a fer sonar la seva música, tothom esperava Manu Chao (jo també), el que no esperava es que fos puntual.

Després d’uns instants de només música, va saltar a l’escenari tal com el millor boxejador de la Història del pes ploma: gorra de guerriller, enorme camisa sense embotonar a mode de barnús, pantalons blancs i bombatxos per sota el genoll i mocador vermell fent de cinturó. Es va treure la camisa, va saludar i es va penjar la guitarra. De la imatge de lluitador només en quedava l’energia, molta energia i tota ella positiva.

Des de les cançons de La Radiolina i sense parar quasi ni un segon, van repassar el millor (o més conegut) de Clandestino i Próxima Estación... Esperanza!. Sempre amb mode concert però deixant moments per tots els ritmes. Fins i tot, va haver-hi temps pel Mala Vida de Mano Negra al primer vis.

La connexió amb el públic va ser brutal. Només un detall: diversos espontanis van saltar al escenari pels seus 15 segons de glòria, quan els vigilants de seguretat van intentar intervenir, Manu Chao els va aturar i el públic va (vàrem) acabar d’entregar-nos.

Per acabar, un convidat de luxe: Fermín Muguruza.

Senzillament genial.

Pase lo que pase, sea lo que sea, próxima estación: Esperanza!

Ser cornuts i pagar el beure

2009-06-29T11:09:00.004+02:00

Llegint la premsa, mirant i escoltant les notícies i sentint les opinions d’algunes persones, percebo que a la gent no li agrada que les empreses es deslocalitzin. Tinc la sensació que bàsicament hi ha dos motius que sostenen aquesta opinió. En primer lloc, quan una empresa marxa deixa treballadors a l’atur. La segona és la idea de que si les empreses marxen fora és perquè aquí ja no hi troben atractius per produir, per tant, això és símptoma que ja no som "competitius".

El que em preocupa de tot això és que els dirigents polítics, veient que a la gent no li agrada que les empreses marxin del seu territori, posen en marxa mesures proteccionistes per evitar-ho. Noteu que no soc Krugman, ni un expert en Comerç Internacional, però encara no he llegit cap economista seriós que tingui un justificació fonamentada a favor de mesures proteccionistes. Malgrat això, les mesures proteccionistes segueixen existint, perquè?

Per fer-me entendre, pensem en un exemple. Una empresa que es dedica a l’automoció vol traslladar el seu centre de producció, ubicat actualment a Catalunya, al Marroc on hi ha diversos costos de fabricació (segurament, els de personal bàsicament) que son inferiors. Com que el Govern de Catalunya percep que si la fàbrica tanca això no agradarà als ciutadans i aquest associaran aquest problema a la gestió que els dirigents polítics han fet del sector públic, decideix donar una subvenció a l’empresa que produeix cotxes que compensa els possibles beneficis que la companyia obtindria al marxar al Marroc.

La pregunta clau és, donada la subvenció, qui hi guanya i qui hi perd? Guanyen: Els treballadors de l’empresa de cotxes que no perden la feina, els directius de l’empresa de cotxes que poden seguir produint al mateix lloc però als preus del Marroc i els polítics que han aconseguit que l’empresa es quedi. Perden: Els treballadors del Marroc que no podran treballar per l’empresa de cotxes i tots els que paguen impostos a Catalunya que ara han de sufragar entre tots el fet de que la companyia es quedi.

Perquè aquesta és la pregunta clau, doncs perquè els treballadors de l’empresa de cotxes tenen molt a guanyar gràcies a la subvenció i els que paguen impostos tenen la sensació que no hi perden res en tota això. És a dir, amb la subvenció hi ha pocs individus que en surten molt beneficiats però molts d’altres que estan lleument perjudicats (depenent de quan et molesti que et pugin els impostos o deixin de gastar diners públics per una altre finalitat com podria ser educació i sanitat). Així uns fan molta pressió per que es doni la subvenció i els altres (que hi perdan poc individualment) no tenen incentius per queixar-se seriosament.

I el més curiós de tot això, és que hi ha gent que quan li dius que ets economista, et parla de tot això que no ens agrada gens de les deslocalitzacions i tu li expliques les teories de l’avantatge comparatiu i li parles de Krugman i defenses la supressió de les barreres econòmiques entre els països i t’acaba preguntant: “Però a veure, si totes les empreses es deslocalitzen, a què ens dedicarem nosaltres?”, i tu vas i li dius: “Qualsevol cosa serà millor que el que estem fent ara, que és ser cornuts i pagar el beure”.

Rita, òpera còmica

2009-06-26T13:18:00.003+02:00

Ahir vaig anar a veure una òpera. No, no m’ha tocat la loteria, la Universitat de Barcelona i el Liceu ofereixen anualment una òpera, en petit format, a final de curs. Aquest any, es va representar Rita, una òpera còmica en un acte de Gaetano Donizetti.

Sent un profà en la matèria, haig de dir que la cosa va ser prou entretinguda i divertida. La música genial, la soprano em va agradar molt, els altres no tant, el Pati de Lletres de l’Edifici Històric de la UB un escenari molt adequat... en fi, una manera una mica diferent de viure un vespre a Barcelona.

Avui la tornen a fer a les 22.00h.

P.D.: Cap al final de la representació es va posar a ploure. Ha de ser una mica fotut cantar i que es posi a ploure, et deus preguntar si realment és culpa teva, no?

The Visitor

2009-06-25T12:44:00.003+02:00

Sense fugir de l’estètica i els trets característics bàsics de les pel·lícules (suposadament) independents i alternatives, (penso que) The Visitor ofereix una historia interessant, atrevida i carregada d’elements per a la reflexió.

El film narra com un professor (d’Economia, per cert) universitari perdut en la seva vida avorrida i gris, després de la mort de la seva dona, retroba quelcom pel que tornar a lluitar, a apassionar-se, a estar alerta, a donar-ho tot... a sentir-se viu. El què el rescata és la seva amistat amb un jove músic sirià que, sense saber-ho, està ocupant il·legalment l’apartament que el professor té a Nova York. A partir d’apropar-se al jove, va renaixent l’amistat, la motivació, les ganes de viure i, fins i tot, gràcies a ell, pot tornar a enamorar-se.

A més a més del relat personal, l’argument està lligat a la situació legal del immigrants als Estats Units i planteja una (des del meu punt de vista) molt interessant reflexió sobre el tractament que donem als països rics a les persones que intenten viure dins les “nostres” fronteres. (Crec) que la pel·lícula intenta mostrar com d’injusta pot arribar a ser una societat que pretén destriar qui n’ha de formar part i qui no.

Tornant a la vesant de la història personal, em va cridar l’atenció com canvia la personalitat del protagonista en el moment que passa de tenir una vida buida a una que el motiva. Segurament podem arribar a ser persones molt diferents quan ens sentim realment motivats, implicats i involucrats en allò que fem.

P.D.: Quin plaer tornar a veure L’Escenari, Nova York.

Hamlet, d'Oriol Broggi

2009-06-19T13:58:00.003+02:00

“No és més parent qui ho aparenta”… “Sabem el què som però no el que podem arribar a ser!”... Avui no paro de recordar frases del Hamlet que vaig anar a veure ahir. Fer un gran clàssic no és fàcil (anar a veure’l tampoc, són tres hores més la pausa), però la versió que n’ha fet laperla29 em va entusiasmar.

La proposta, d’Oriol Broggi, em va semblar força fidel a l’idea que tots tenim d’un Hamlet, però em certes peculiaritats i modernitzacions que vaig trobar molt encertades: el moment d’homenatge a Taxi Driver (“Are you talking to me, fucking Polonius?”), la música pop, la participació dels tècnics de so a l’escena, el vestuari... el moment en que Hamlet parla de la falta de contacte amb la realitat dels dirigents polítics i diu “Esto afecta a la unidad de España”... En fi, una obra genial.

També s’ha de dir que l’espai, la Biblioteca Nacional de Catalunya, amb escenari pla, de sorra, a tocar dels espectadors, ajuda molt a crear un clima especial.

I l’últim que queda per destacar és Julio Manrique, senzillament impressionant. També impressiona la quantitat de saliva i suor que pot arribar a desprendre, sobretot quan estàs a primera fila.

No us la perdeu!

Asíkides

2009-06-18T13:30:00.003+02:00

A vegades, quan surts dels teus gustos coneguts, tens la sort de descobrir noves coses amb les que gaudir. Això em va passar ahir amb el concert de música tradicional grega i del Mediterrani Oriental que el grup Asíkides va fer a l’església de Sant Felip Neri, organitzat per l’Institut Europeu de la Mediterrània dins el cicle Músiques de la Mediterrània. No és que ara m’hagi tornat un incondicional d’aquest tipus de música, però amb ella vaig compartir-hi una molt bona estona.

A més a més de la música, em va agradar veure com vuit músics de set països diferents (Grècia, Israel, Itàlia, Catalunya, Brasil, Veneçuela i Turquia) poden tocar amb tanta harmonia. Em vaig quedar amb la sensació que per moltes diferències que pensem que poden haver-hi entre nosaltres, hi ha certs nivells de comunicació que tots compartim i segurament un d’ells és la música.

Menció especial es mereix la cantant del grup, la israeliana Tal Ben Arí, una veu senzillament increïble.

Nota mental: No deixar de provar coses noves, encara que alguna no t’agradi. És a dir, que per molt que hagis vist caure sempre una pedra des de la teva mà a terra cada cop que la deixis anar, res et garanteix que això es repetirà en el futur.

La Medalla Més Gran a la Hipocresia

2009-06-15T10:35:00.005+02:00

Com ens agradaria a tots acabar amb la pobresa del món. Com ens agrada a tots sentir que els nostres governs dediquen el zero coma no sé quant per cent del PIB a ajuda al desenvolupament. Oh, i els suecs! Hauríem de ser com ells que dediquen el u i no sé quant més, quasi dos, per cent del PIB a l’ajuda al desenvolupament. Com ens agrada aprofitar l’estiu per anar a un camp de treball a l’Àfrica o a Amèrica Llatina a treballar en comunitats i els ajudem i som molt bons i tornem a casa i dormim més tranquils i tranquil·les…

Segurament tothom que pensa així té la millor intenció del món, segur, però de bones intencions no es menja. No tinc ni idea de com es pot acabar amb la pobresa al món i aconseguir que tots els països siguin capaços de generar prou riquesa per viure bé, però si que puc llistar unes quantes coses que entre tots permetem i condemnen als països pobres a seguir sent-ho:

Polítiques de protecció del sector primari: Els països més pobres acostumen a ser competitius en productes poc elaborats com els d’alimentació bàsica o les matèries primes. Doncs bé, la majoria de pressupost de la Unió Europea i una quantitat força respectable dels diners públics del govern dels EE. UU., va a parar a donar subvencions al sector primari, cosa que impedeix als productors dels països pobres entrar competir en els mercats mundials.
Polítiques de protecció a les indústries madures: Què son les indústries madures? Són aquella part del procés industrial que no requereix una gran dotació de capital i/o mà d’obra qualificada. Són els que típicament es deslocalitzen. Si els països rics es dediquen a donar ajudes a les empreses d’aquest tipus d’indústries perquè no marxin a països més pobres, impedim que la indústria dels altres països es desenvolupi. En allò que son competitius no els deixem competir.
Polítiques de immigració selectiva: La green card americana o la tarja blava de la Unió Europea són mecanismes pensats per facilitar l’entrada d’immigrants qualificats (mentre posem totes les traves possibles perquè no vinguin els no qualificats). Així aconseguim formar capital humà que treballarà en els nostres països però l’educació del qual haurà suportat el país pobre. Dos ocells d’un tir: els descapitalitzem de recursos humans i ells paguen l’educació.

I no explico què defineix la ONU com ajuda al desenvolupament perquè m’agradaria acabar el post sense dir res més dur que a vegades ens guanyem la medalla més gran a la hipocresia.

P.D.: I que ningú s'ofenigui, perquè la crítica comença en un mateix. El que escriu se'n va anar a l'Àfrica a fer un projecte de cooperació.

M'ha fet pensar en el crowding-out

2009-06-12T11:17:00.004+02:00

Per endavant quedi que encara em falta molt per aprendre d'Economia (molt i molt), però encara sé menys coses sobre Finances. No obstant, hi ha un concepte bàsic que si que conec: l'efecte desplaçament (o crowding-out). Aquesta situació es produeix quan el sector públic emet tant de deute públic que és (pràcticament) l'únic agent que rep finançament.

És fàcil d'entendre. Per una banda hi ha la gent (o empreses) que estalvien. Aquests volen treure un rendiment dels diners que no han gastat i van al mercat(s) financer a deixar diners a canvi d'un tipus d'interès. Per l'altre, la gent que necessita diners per la raó que sigui acudeix al mateix mercat disposada a pagar un preu en el futur (el tipus d'interès) a canvi de tenir diners líquids ara. Fins aquí tot molt i molt senzill.

No obstant, en les decisions de a qui deixen els diners els estalviadors hi intervé un factor molt important: el risc. No tens la mateixa seguretat de cobrar el tipus d'interès en el futur si deixes els teus diners a l'empresa de la cantonada que si els deixes al Govern d'un país ric. En general, es té la idea que els governs son les entitats més solvents, és a dir, aquelles que generen menys risc. És per aquesta raó que quan una empresa necessita diners ha d'oferir una mica més de rendibilitat al inversor que la que ofereix el sector públic.

Quan hi ha un efecte desplaçament? Doncs, quan el Sector Públic vol tants diners que tota la gent que desitja treure alguna cosa dels seus estalvis li acaba deixant a ell perquè ofereix un tipus d'interès semblant al dels altres demandants de crèdit, però com que és el sector públic té menys risc. En aquesta situació, les empreses no poden competir amb el sector públic per rebre finançament i acaben sense tenir recursos per invertir. Situació que només fa que empitjorar una situació de crisi o desacceleració econòmica, que és precisament el moment en el qual el sector públic acostuma a fer més deute públic (ja que augmenta la seva despesa per lluitar contra la recessió).

Tot això, per dir que avui he llegit aquesta notícia que m'ha fet pensar en el crowding-out.

Altura i Benestar

2009-06-10T08:49:00.001+02:00

M’ha sorprès l’abstract d’aquest paper:

Segons l’Índex de Benestar Gallup-Healtways, elaborat a partir d’enquestes periodiques als EE.UU., les persones més altes viuen millor, almenys en mitjana. L’avaluació que fan de la seva vida és millor i són més propensos a informar d’un conjunt d’emocions positives com el gaudiment i la felicitat. A més a més, tenen menys probabilitat de presentar emocions negatives com la tristesa, el dolor físic. No obstant són més propensos a experimentar estrés i ira, i en el cas de les donés, preocupació. Aquests resultats no poden ser atribuïts a diferències demogràfiques o ètniques pròpies de les persones més altes, però estan quasi completament explicats per la correlació positiva entre altura i ingressos i educació, les quals tenen una relació positiva directa amb un millor nivell de vida.

A menjar moltes sopes per fer-se alt(a) i fort(a)...

Gran Torino

2009-06-08T12:51:00.003+02:00

Després de Mystic River o Million Dollar Baby, quan vas a veure una pel·lícula d’en Clint Eastwood ja esperes un determinat estil i qualitat. Doncs bé, amb aquest film s’acompleixen les expectatives. La història tracta com un nord-americà jubilat de la Ford i veterà de la guerra de Corea ple de perjudicis racistes estableix una relació d’amistat amb la família xinesa d’ètnia hmong que viu al costat de casa seva.

A més a més del guió ple d’humanitat també m’ha agradat els valors que defensa la pel·lícula: la tolerància, el respecte a la diferència, l’acceptació dels canvis de l’entorn que sempre em conegut, etc.

També són genials els moments en que el personatge que interpreta Eastwood actua com un autèntic perdonavides i alguna de les seves frases recorda els seus personatges de western.

Encara hi ha qui pensa que l'Economia va començar a caminar amb Adam Smith...

2009-06-07T17:10:00.002+02:00

Fa una mica més d'un mes, vaig assistir a una peculiar ruta pel cementiri del Poblenou de Barcelona. Sota el nom: “La ruta del cervell: La Barcelona eterna. La mort en front el mirall”, una membre de la càtedra de Neurociència i Societat de la UAB ens va intentar explicar, tot recorrent el cementiri, quins són els fonaments científics que ens fan tenir por a la mort.

Encara que soni estrany, el concepte de mort no va nàixer amb el de la vida. Al començament dels temps, les primeres cèl·lules vives es reproduïen mitjançant la clonació, per tant, no morien mai. La seva forma de vida es podia reproduir infinitament. És a dir, mai deixava d'existir. No hi havia mort.

Sembla ser que després les cèl·lules van començar a combinar-se per formar teixits. Aquests tenien una estructura única, que no és clonava. Així, amb el naixement del ser únic, irrepetible, va començar a existir la mort. Ja no hi havia manera de crear quelcom idènticament igual a allò que existia. El fet de ser individus únics és el que ens condemna a una existència temporal.

L'evolució d'aquests teixits va donar lloc als primers animals. Aquests eren semblants als rèptils que coneixem amb l'actualitat. El seu cervell funciona amb l'estructura estímul-resposta. És a dir, només contempla el present. Una part del cervell humà, precisament anomenada cervell reptilià, també agrupa aquestes funcions. Ella és l'encarregada d'emmagatzemar els nostres instints: alimentació, supervivència, reproducció, etc.

Més endavant va aparèixer el cervell mamífer. Aquest és capaç de recordar fets del passat i fer-los interactuar en el present. Per exemple, recorda a un animal on ha deixat les seves cries per poder sortir a caçar tornar a alimentar-los. Com en el cas anterior, el cervell humà també té una part de cervell mamífer, precisament encarregat de la memòria, és a dir, del passat.

Finalment, l'evolució del cervell va donar lloc a l'existència del que es denomina el cervell humà (que alguns animals com els goril·les també tenen). Aquest és capaç de projectar idees del present o el passat cap endavant, és a dir, és l'encarregat de fer existir el futur en el nostre present. Va ser en aquest moment de l'evolució, amb el desenvolupament de la capacitat de pensar en el futur, que va nàixer la consciència de la mort. No obstant, els biòlegs han descobert que per a que existeixi consciència de la pròpia existència finita (o amb ella) s'han d'associar altres circumstàncies: vida en grup i col·laboració, important relació mare-fill, autoconsciència i capacitat de reconeixement de l'estat dels altres (empatia).

La gran diferència de percepció de la mort entre humans i els animals amb un cervell més evolucionat és que ells pensen que la vida s'acaba i ja està i, en canvi, nosaltres hem desenvolupat una sèrie d'idees i creences sobre que pot passar després de la mort. Els humans tenim un cervell narratiu que necessita explicar-se perquè passen les coses.

Com que no sabem si les neurones dels humans van crear la idea de Déu (i de vida després de la mort) o va ser Déu qui va crear les neurones, no podem saber si la idea de vida després de la mort és simplement una creació humana o pot existir realment. El que si és curiós observar és la intel·ligència social del fet religiós. En un primer moment, el judici sobre si s'havia seguit una vida correcte o no i, per tant, el destí final del nostre ésser s'havia de fer el dia del Judici Final. És a dir, no hi havia una data clara, per tant, la gent això de seguir els manaments de Déu (cosa que normalment va en contra dels desitjos) no li donava gaire importància. Aleshores, algun gran pensador social va decidir que per comptes de ser jutjat al final dels temps, l'ànima humana seria condemnada o salvada al final de la vida. Així, es creaven els incentius més adequats per seguir una vida d'acord amb els manaments divins! És el mateix concepte que fem servir els economistes per descriure models on una economia pot gastar recursos del futur (fer dèficit públic, típicament): quan l'horitzó temporal és infinit, és a dir, no és clar quan s'haurà de pagar el que gastem avui, la gent és molt més despreocupada alhora de fer despesa. En canvi, quan l'horitzó temporal és finit es va molt més en compte. I encara hi ha qui pensa que l'Economia va començar a caminar amb Adam Smith...

Potser hi ha una bombolla agrícola a la UE-15?

2009-06-04T12:45:00.006+02:00

Sentint a parlar molta gent sobre això de la crisi financera i la bombolla immobiliària espanyola, no deixa de sorprendre’m quan algú diu: “Clar és que a Espanya treballava a la construcció el 15% de la població ocupada quan el normal és un 5%” (aquests acostumen a ser els percentatges que dóna qui parla del tema, no obstant, entenc que són aproximatius).

Què vol dir el això de que el “normal” és que el 5% de la població treballi a la construcció? Hi ha percentatge “normal” per a cada sector? Jo crec que no. De fet, si imaginem un món completament globalitzat, sense fronteres, seria normal que en determinades zones s’establissin especialitzacions regionals (ja sigui si pensem en avantatge comparatiu o degut a economies d’escala), és a dir, seria lògic trobar països amb sectors on l’ocupació és diferent a la mitjana global.

Si es fa un exercici molt senzill i es compara quant diferents són, en percentatge d’ocupats, respecte la mitjana de la UE-15 els sectors bàsics d’activitat econòmica veiem això:

A Espanya al 2007, la proporció de gent dedicada a la construcció era un 61,37% més gran a la proporció de gent que es dedicava a la construcció al global de la UE-15. Això què vol dir? Que a Espanya hi havia bombolla immobiliària? De fet no. El què vol dir és que el sector de la construcció espanyol és més gran, en termes relatius, al de la UE-15 però aquesta sola dada per si mateixa no implica l’existència d’una bombolla immobiliària. L’explicació de la bombolla és una altre (veieu Montalvo per més informació). Aquesta dada és conseqüència de la bombolla però no la causa.

De fet, si mireu el sector agrícola veureu que la proporció que treballa en aquesta branca d’activitat a la UE-15 és un 60,71% més gran al percentatge de persones que desenvolupen aquesta activitat al Regne Unit. Potser hi ha una bombolla agrícola a la UE-15?

No és cosa (gens) fàcil

2009-06-03T13:53:00.003+02:00

Mentre s’espera l’autobús que fa el trajecte Barcelona – Vilafranca, a qualsevol altura de la Diagonal, es poden fer moltes coses: hi ha qui fulleja el diari, qui llegeix premsa, qui parla amb algun amic o amiga, qui aguanta estoicament la conversa d’aquell pesat que no suportes però amb qui coincideixes a cada viatge..., etc. Entre aquestes opcions i d’altres que no he anomenat, n’hi ha una que (des del meu punt de vista) trobo molt interessant: observar els autobusos que s’aturen a les diferents parades. Tal com aquell biòleg que observa una comunitat de ximpanzés al Congo o l’antropòleg que estudia la forma de vida d’una tribu que viu a l’edat de pedra al cor de l’Amazones.

Fent aquest exercici, descobrireu dos fets molt interessants. El primer és que, a Barcelona, hi treballen un nombre força elevat de companyies d’autobusos. En segon lloc, no hi ha dues empreses que facin el mateix trajecte!. (La cosa és que això et sembla fascinant si has gaudit d’un bon grapat d’hores de Teoria Econòmica).

Què passa aquí? Cada empresa té el monopoli d’un o més trajectes, no hi ha competència (directa) entre elles. I doncs? Com és que en el mercat del transport públic per carretera no s’aplica la lliure competència per arribar a l’eficiència com es fa en altres mercats?

La veritat és que no sé del cert quina és la filosofia que hi ha darrera de la regulació d’aquest mercat, però pensant una mica es pot arribar a la següent idea: existeix regulació en aquest mercat perquè el sector públic considera que la provisió d’aquest bé comporta certes externalitats negatives (suposo que bàsicament deuen ser la congestió de la xarxa viària i la contaminació). Així, el sistema deu funcionar mitjançant un concurs públic (on també hi ha implícita competència): S’adjudica el dret de proveir el servei en exclusiva en un trajecte a aquella empresa que ofereixi millor remuneració pel sector públic (donades unes condicions de preu, freqüències, etc.), per tant, és d’esperar que aquella empresa més eficient, ergo més rentable, sigui la que ofereixi una remuneració més elevada a canvi de proveir el servei.

El problema d’aquest tipus de regulació és que exigeix al sector públic una precisió en el coneixement de l’economia, la informació de les empreses i el futur que tinc els meus seriosos dubtes que sigui possible. Un exemple fàcil: el sector públic diu que donarà el trajecte Barcelona – Vilafranca pels propers 10 anys a aquella empresa que ofereixi una remuneració més alta acceptant la regulació dels preus imposada pel sector públic. El sector públic acaba d’assassinar l’esperit emprenedor per aquest mercat en els propers 10 anys. Si algú té una idea amb la qual oferir el servei de bus Barcelona – Vilafranca serà més rentable (ergo eficient), no la podrà posar en pràctica perquè existeix un monopoli legal (la innovació no sempre és tecnològica, penseu en el cas de Ryanair: diferent organització, preus molt més baixos).

El model que es fa servir a Catalunya per regular el mercat del transport públic per carretera no és l’únic que existeix. Als EEUU, la competència és lliure i per exemple es poden trobar trajectes entre Nova York i Washington DC pel mateix que aquí costa anar de Barcelona a Girona. I és que regular i intervenir correctament no és cosa (gens) fàcil.

Y punto

2009-05-29T11:20:00.001+02:00

Després de cinc anys de silenci, el 30 de juny torna Bebe amb nou disc!

Els millors professors europeus

2009-05-28T13:18:00.003+02:00

Ja sé que arribo tard, que no estic descobrint la sopa d’all i que queda poca gent que no els conegui, però haig de dir que estic escoltant una vegada darrera una altre “Els millors professors europeus” de Manel.

He descobert que la millor manera de gaudir-lo és estirar-se al sol, sentint la remor del mar i la brisa que l’acompanya mentre et perds en les seves històries i sentits.

...I m’ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí
amb un català força estrany, sorprenentment fluid...

El Mite de les Previsions Econòmiques

2009-05-26T17:17:00.004+02:00

A vegades tinc la sensació que quan menys fonamentada és una afirmació més fàcil és que la gent se la cregui. Ahir es podia llegir a La Contra de La Vanguardia una entrevista a Santiago Niño Becerra, catedràtic d’Estructura Econòmica de la Universitat Ramón Llull, d’allò més divertida. Aquest home resulta que al 2006 va dir que s’acostava una recessió i la va encertar, ara ha escrit un llibre, titulat “El crash del 2010”, on prediu l’apocalipsi econòmic que tindrà lloc en aquest planeta d’aquí uns anys. I és clar com que al 2006 la va encertar, hi ha qui pensa que també té la resposta del que passarà en els propers anys.

Si jo dic que demà farà sol i la meva previsió no està basada en cap argument científic, segueixo tenint possibilitats d’encertar-la. Millor i tot: Seattle, estat de Washington, als EE.UU.. En aquesta ciutat hi plou uns 180 dies/any de mitjana des que es registra la pluviometria. Si cada dia dic, sense cap argumentació, que l’endemà plourà és probable que al cap de l’any tingui un encert proper al 50%! El fet d’haver encertat una predicció atorga capacitat per fer-ne d’altres? No i menys en Economia.

L’evolució de l’economia és una cosa que per la seva pròpia naturalesa no és possible, al menys de moment, predir amb exactitud. El perquè és simple. L’evolució de moltes variables macroeconòmiques depèn de les milers de milions de decisions microeconòmiques que prenen els individus. Podem saber alguna cosa sobre què decidiran milers de milions de persones en el futur? No, perquè les persones davant situacions extremament similars no sempre ens comportem igual, a vegades som creatius es prenem decisions que potser a priori ni semblaven possibles. Per tant, com que no podem conèixer les decisions dels individus en el futur no podem saber com aquests comportaments encara desconeguts es reflectiran en els indicadors econòmics.

Aleshores perquè es fan previsions? Doncs perquè son un indicador de com podrien anar les coses donada la situació actual i la informació que tenim del passat i, sobretot a llarg termini, s’ha vist que les previsions de determinades variables tenen un bon ajust. Serveix això per predir una crisi? No! Precisament per la pròpia definició de crisi, que és quelcom inesperat, no les podem predir. Podem més o menys saber com evolucionen els cicles estables de creixement d’una economia, però no podem predir coses que mai abans han passat. Exemple: Aquesta crisi que vivim ara té un dels seus orígens en el sector immobiliari nord-americà. Les cases van començar a baixar de preu i es va produir un col·lapse del sistema financer. Com pot ser que ningú ho preveiés? Doncs perquè, als Estats Units, les cases no havien baixat mai de preu per exemple (això sumat a la miopia dels agents, acostuma a acabar amb bombolla).

Imagineu que anéssiu al metge i us pogués donar una llista completa de totes les malalties que tindreu al llarg de la vostra vida. És això possible? No, perquè si al sortir de la consulta decidiu passar-vos vuit hores sota el sol del mes d’agost us agafarà una insolació que el metge no haurà pogut predir perquè no tenia ni la més remota idea que us venia de gust torrar-vos vius a ple sol. L’únic que us pot dir el metge és que si decidiu passar-vos 8 hores sota el sol del mes d’agost és molt probable que us agafi una insolació. Els economistes tenim el mateix problema, no podem predir el que passarà perquè el futur depèn de variables que encara no estan definides.

Cada cop que sentiu algú parlant del futur de l’economia, si us plau recordeu que un rellotge parat encerta l’hora dos cops al dia. Però no per això ens el mirem quan volem saber quina hora és.

El viejo y el mar

2009-05-25T10:06:00.003+02:00

Genial. Mentre llegia aquesta obra tenia una sensació que només havia viscut amb dues altres (Cien años de Soledad y Madame Bovary): és la impressió de que cada paraula que estàs llegint és el mot perfecte, en aquell moment de la narració cap altre podria descriure millor el que estàs imaginant. Suposo que és per aquest motiu que algunes obres es converteixen en Clàssics.

A més a més de ser una història sobre el mar, m’he quedat amb la impressió de que l’obra és bàsicament una reflexió sobre la vellesa i la condició humana.

Ara tinc un problema: vull llegir més coses de Hemingway però com que sembla que aquesta va ser la seva Obra no sé si les altres em semblaran poca cosa. Sigui com sigui, s’haurà de provar.

Boeing Boeing

2009-05-21T12:54:00.004+02:00

Ahir vaig fer cap al Teatre Coliseum per veure aquesta obra de teatre i la sensació que em vaig emportar és aquella de “esta bé però no mata”. L’obra és una comèdia d’embolics que té moments divertits, sobretot a càrrec de l’Ángel Pavlovsky i el Jordi Díaz (abans aquest personatge el feia l’Àngel Llàcer), però tot és humor força simple, a vegades fins i tot una mica idiota.

P. D.: Potser un dels inconvenients és que dura dues hores, sense tenir en compte la mitja part...

P.D. 2: La platea estava plena d’actors i actrius catalans i catalanes força coneguts. La majoria membres del repartiment de “El Cor de la Ciutat”.

P.D. 3: Segons la wikipedia, aquesta obra ha entrat al Llibre Guiness dels Records per ser l’obra francesa més representada arreu del món. Tot pot ser.

LeftRightLeftRightLeft

2009-05-20T10:34:00.002+02:00

Potser és la setantena vegada que ho dic però no passa res, hi tornaré: el 4 de setembre ve a Barcelona Coldplay!. Per anar fent salivera han publicat, a través d’Internet i amb descarrega gratuïta, un recull de nou cançons en directe que han titulat “LeftRightLeftRightLeft”.

Són tan genials en directe… quines ganes!.

P. D.: M’ha agradat molt aquesta nova cançó “Glass of Water”.

El Mite del Decreixement

2009-05-15T14:32:00.006+02:00

Hi ha un grup de persones que ara se’ls ha posat el cap que tots els mals del nostre planeta venen de l’obsessió (occidental, clar) pel creixement econòmic. Segons diuen, hi ha un problema amb la disponibilitat dels recursos mundials que genera pobresa (quan els sents parlar notes flaires del Mite de la Riquesa Finita) i , per tant, la solució que ha d’adoptar el primer món és la de decréixer econòmicament perquè ja som prou rics. Em sembla que una de les veus més reconegudes dins d’aquest moviment és un francès que es diu Serge Latouche.

Per aquells i aquelles que no ho sàpiguen, s’acostuma a mesurar tots els béns i serveis que un país (o una regió) produeix en un any (o altre període de temps). A aquesta mesura se l’anomena Producte Interior Brut (el famós PIB) i no és res més (ni res menys) que la suma del VALOR de tots els béns i serveis que s’han produït en un espai geogràfic (normalment país). Així doncs, si heu notat que he escrit valor en majúscules ja podeu tenir una primera idea de perquè el què defensa la ideologia del creixement és una tonteria.

Imagineu una illa deserta en la que només hi viu un home que es dedica a recollir cocos i vendre’ls als navegants que passen en vaixell prop de l’illa. Al cap del any, el PIB d’aquella illa serà la suma de les vendes que haurà fet aquest senyor. La gràcia del tema és que si el senyor és una mica espavilat i un dia decideix aprofitar part dels seus guanys per comprar quatre utensilis de cuina i per comptes de vendre els cocos tal com els recull de l’arbre, els talla els trosseja i els posa amb una mica d’aigua, molt probablement els podrà vendre als que passen per l’illa a un preu més alt. Així, utilitzant la mateixa quantitat de cocos, podrà guanyar més diners, és a dir, generarà més PIB!

Desmuntar l’argument del decreixement és tant fàcil com recordar que, el PIB mesura el valor de les coses que produïm i no pas la quantitat de recursos que utilitzem. És a dir, és possible augmentar el PIB (cosa que acostuma a anar lligada a un augment del benestar) utilitzant els mateixos recursos (i no hi ha cap llei de la Física que digui que això no és pot fer també amb menys recursos).

Per tant, cada cop que a partir d’ara algú us parli de decreixement, feu el favor de convidar-lo a un petit tros de coco mentre li expliqueu la bonica diferència entre valor i quantitat.

Looking for Hamlet

2009-05-15T09:24:00.002+02:00

Looking for Hamlet és... la vida, Looking for Hamlet... és la meva àvia, Looking for Hamlet és... una obra de teatre feta pels estudiants de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) molt entretinguda i divertida.

Sempre que vas a veure a algun bon amic fer alguna activitat artística, musical o esportiva et pots trobar en el dilema de què dir-li si el que ha fet, interpretat o com ha jugat no t’ha agradat. Cal ser sincer i desmoralitzador? Cal destacar la petita part positiva? Cal mentir?... No ho sé ni m’importa en aquest cas, perquè tot i que vaig anar a veure aquesta obra només pel protagonista, la veritat és que tot plegat em va agradar molt.

La posada en escena em va semblar original: els actors i actrius canvien de vestuari sobre l’escenari on hi ha marcat un rectangle dins del qual actuen i fora d’ell tornen a ser ells mateixos. El text té moments molt còmics. Els actors i actrius, en general, saben trobar el seu punt (cosa que no és sempre fàcil en una comèdia) i pots esperar-te al final de l’obra per dir al teu amic protagonista que ho ha fet de puta mare sense haver-li de mentir.

Una llàstima que ja no facin més representacions. És la fugaç màgia del teatre amateur.

El Mite de la Riquesa Finita o Perquè hi hagi rics cal que hi hagi pobres

2009-05-14T09:54:00.007+02:00

Si vosaltres mateixos no ho penseu, segur que coneixeu algú que creu i/o diu que perquè hi hagin d’haver rics han d’haver-hi pobres. La idea que hi ha darrera d’aquesta afirmació vindria a ser que la riquesa del món és finita i que, lògicament quan aquesta es reparteix entre els habitants del planeta hi ha uns que n’obtenen molta quantitat i d’altres molt poca.

Sense entrar a discutir on posem la frontera del que considerem que és una persona pobre és fàcil entendre que l’afirmació de que la riquesa és finita (i també, la de que perquè hi hagi rics han d’haver-hi pobres) és falsa. Pensem un moment en com es crea la riquesa. Pensem en una cosa tant simple com una cadira. Primer tenim unes quantes fustes que tenen un valor, arriba un fuster i transforma aquella matèria primera en una cadira. Curiosament el valor que donem a la cadira acabada és més gran que al de la matèria primera. És a dir, s’ha generat riquesa! Com? Doncs a partir del treball que ha fet el fuster transformant una matèria primera en un producte acabat. Tant senzill com això. És a dir, la riquesa la generem els humans, per tant, no és finita!

En aquest punt de l’argumentació salten els pseudo-ecologistes i et diuen: “Si tots els humans haguessin de viure com els del primer món necessitaríem 3,424 planetes [he arribat a sentir 15]”. A veure, és evident que els recursos del nostre planeta són finits, però el que no acaben d’entendre molts és que el rendiment que en traiem els humans no ho és. Un exemple molt clar és el rendiment de la terra agrícola. Durant l’època en que Anglaterra vivia la Revolució Industrial, una tal Malthus va dir que el creixement demogràfic (i econòmic) no es podria sostenir en el futur perquè la quantitat de terra per extreure aliments era limitat. La seva teoria encara ara s’explica a les Facultats d’Economia. No obstant, aquesta teoria s’explica per fer entendre els alumnes com d’equivocat estava en Malthus. Resulta que amb la Revolució Industrial va venir un canvi tècnic (la Revolució Verda n’hi diuen alguns) que va fer que de la mateixa quantitat de terra se’n pogués extreure molta més quantitat d’aliment, per al qual cosa, els límits que veia Malthus van desaparèixer.

La mateixa idea serveix per explicar que malgrat els recursos del planeta són limitats no ho és la nostra capacitat de pensar i trobar noves maneres per obtenir-ne millor rendiment. És a dir, la riquesa del món no és finita. Per tant, el fet que hi hagi pobres no és condició necessària perquè hi hagi rics. De fet, durant els últims vint anys han sortit de la pobresa pràcticament 1/5 part de la població mundial (xinesos i indis bàsicament) i això no ha sigut a costa de que els països del primer món es facin més pobres, perquè s’han fet més rics.

Aprofitant que tracto aquest tema, aprofito per comentar com de demagògica és la afirmació típica de “Amb el que ens hem gastat per salvar els bancs es podria acabar amb la fam al món”. El problema de la pobresa al món, en especial a l’Àfrica és que la població no és capaç de generar RENDA. És a dir, no és capaç de desenvolupar una activitat que li reporti una quantitat de riquesa amb la qual poder viure. Aquest problema, com és lògic no es soluciona (al menys de forma permanent) donant riquesa, sinó canviant les condicions que fan que aquesta part de la població mundial no pugui crear riquesa. Una d’aquestes condicions, per cert, és la política (salvatgement proteccionista) de l’agricultura europea i nord-americana. Els africans poden exportar poques coses, però algunes d’elles son productes agraris que no poden arribar a competir als mercats del primer món perquè els nostres governs protegeixen els productors locals.

En resum, ni la riquesa del món és finita ni perquè hi hagin rics cal que existeixin pobres.

Què és l'Economia Popular?

2009-05-13T14:18:00.004+02:00

Per intentar explicar què és l’Economia Popular, començaré explicant què no és: no és el conjunt d’idees o ideologia econòmica del Partit Popular. L’Economia Popular la vull definir com aquell coneixement econòmic que té la majoria de la gent sobre alguns aspectes o conceptes econòmics. Vindria a ser com la cultura general però centrada en l’Economia.

El següent que un es pot preguntar és perquè he inaugurat aquesta secció. La resposta és fàcil: estic fart, cansat, fins els collons de discutir sobre temes econòmics amb persones que no son economistes i que una i altre vegada utilitzen els mateixos raonaments i arguments equivocats i falsos. Amb tot això no vull dir que els economistes (o jo), pel fet de ser-ho, tinguem la veritat sobre les coses, no és així. Ni tampoc vull dir que la gent que no és economista no pugui opinar sobre aquests assumptes, ni molt menys. El que vull és fer entendre algunes coses molt bàsiques per no seguir donant voltes sobre tot allò que ja hauria de estar entès.

Per acabar de donar una idea del que vull fer a partir d’ara en aquesta secció, explicaré quin mite popular vull desmuntar en el proper post, és aquell que assegura que: “Perquè existeixin rics hi ha d’haver pobres, és a dir, la riquesa de la humanitat és finita.”

Espero tenir prou capacitats explicatives per convèncer a aquells (segurament molts) que creuen que aquesta afirmació és certa.

P. D.: Si coneixeu més mites populars econòmics... serà un plaer que me’ls feu arribar. Gràcies!

BLACKSAD - Un lugar entre las sombras

2009-05-12T21:08:00.005+02:00

Abans de res: no en sé res sobre el món del còmic. Ni tan sols quan era petit recordo haver-ne acabat (ni potser començat seriosament) cap. Així doncs, aquest ha sigut el meu primer cop... i ha sigut genial.

Les il·lustracions m’han semblat fantàstiques i la història m’ha atrapat. Aquest còmic, amb personatges zoomorfs, relata com el detectiu John Blacksad (un gat de carrer però amb molt d'estil) investiga la mor d’una antiga amant. Malgrat l’inici tòpic, la història és fresca i els detalls propis la fan més interessant. Un d’aquests detalls que m’ha encantat és el joc que donen els autors al fet que els personatges tenen en compte, en la seva manera d’actuar i pensar, el fet de pertànyer a un espècie animal o una altre.

Aquest còmic és el primer d’una trilogia (segueix amb Artic-Nation i Alma Roja) que ja ha tingut molt èxit arreu d’Europa. Tinc ganes de contemplar una nova història del detectiu Blacksad.

Si mai no heu llegit un còmic, crec que és una molt bona manera de començar (per mi ho ha sigut). Si ja sou iniciats, segurament és una excel·lent forma de continuar.

P. D.: Vaig començar a llegir el còmic amb mentalitat de llibre: pensava que necessitaria unes quantes hores per llegir-lo i resulta que amb poc més d’una hora ja s’havia acabat. Per tant, el pròxim el començaré a llegir amb mentalitat de pel·lícula... O millor, directament amb (la meva nova) mentalitat de còmic.

Genova

2009-05-12T09:49:00.006+02:00

Mentre mirava aquesta pel·lícula tenia més la sensació d’estar veient un documental que una història de ficció. Tal com explica el Ciudadano Pablo, és difícil establir el límit on comença el gènere documental, però en tot cas tots en tenim una idea intuïtiva al cap. Segurament per tothom el concepte de documental està lligat (d’alguna forma) al de “retrat de la realitat”. Doncs bé, a això és al que intento referir-me.

Aquest film narra quelcom (no em mal interpreteu) molt quotidià: en una família nuclear la mare mor en un accident de cotxe quan viatjava amb les dues filles, aleshores el pare pensa que el millor per tots tres és començar de nou en una ciutat totalment diferent (són americans), Gènova. A partir d’aquest punt de partida, la pel·lícula va explicant com cada membre de la família intenta viure i superar el cop tant dur que acaba de patir. La filla petita es refugia en la imaginació, l’adolescent intenta revelar-se contra el que havia sigut la seva manera de ser mentre també viu els canvis propis del seu moment vital i el pare prova de fugir endavant sense acabar de saber què és el que realment hauria de fer... una història real com la vida mateixa.

Malgrat tot, segueixo pensant que la realitat sempre supera la ficció.

P. D.: Quasi me'n oblido, em va agradar molt. No us la perdeu.

La piedra de la paciencia (sangue sabur)

2009-05-08T13:22:00.003+02:00

Impressionant. De moment és el llibre que més m’ha agradat i que més m’ha enganxat dels que he llegit últimament. Vaig trigar menys d’un dia en acabar-lo, tot i que també s’ha de dir que és més aviat curt.

La història tracta d’una dona afganesa (o de qualsevol altre lloc del món) que vetlla, té cura i resa pel seu marit que ha tornat de la guerra amb una bala al clatell que l’ha convertit en un ésser mort però que encara respira. Ella, poc a poc, comença a explicar al home tots els seus pensaments, les seves frustracions i els sentiments i emocions que anat acumulant en tot el temps que han viscut casats, en tota la seva vida de fet, i que fins ara no havia pogut confessar a ningú. El converteix en el seu sangue sabur.

El llibre no només és interessant per el món que transmet la dona que protagonitza el relat sinó perquè t’acosta a una cultura que, al menys jo, desconec profundament. Malgrat l’autor diu que la història podria passar en qualsevol part del món, són molt interessants els detalls que aporta sobre la vida a Afganistan durant els conflictes dels últims anys.

S’ha de llegir.

P.D.: Segons la mitologia persa, sangue sabur, “la pedra de la paciència”, és un pedra màgica a la que li pots explicar les teves desgràcies, els teus patiments, les teves misèries, per confiar-li tot el que no ens atrevim a revelar als altres... La pedra escolta, absorbeix com una esponja totes les paraules, tots els secrets, fins que un bon dia explota... I aquell dia, quedem alliberats.

After Dark

2009-05-08T12:51:00.003+02:00

Penso que aquest llibre és un tribut a la nit i a tots aquells i aquelles que en som amants. I no parlo de sortir de festa. Em refereixo a la màgia de la nit. Aquell estrany convenciment que mentre és de nit tot plegat no acaba de seguir la mateixa lògica que durant el dia i que, per tant, s’obre un altre món de possibilitats.

Probablement aquest llibre és el menys críptic dels que he llegit d’en Murakami. No obstant, té els seus moments inexplicables com tots els altres. La narració succeeix completament en la nit d’una ciutat japonesa on les diferents històries dels personatges van creuant-se fins arribar al final, a la matinada, que no sempre és el desenllaç.

Com sempre, a més a més de la història, és fascinant descobrir alguns aspectes de la vida i de la cultura japonesa. En concret, aquesta ocasió he conegut els love-ho. Un visita més a la llista pel dia que aconsegueixi viatjar al Japó.

És un Murakami, és recomanable, com sempre, molt recomanable.

La perspectiva de Giddens

2009-05-08T11:50:00.005+02:00

Ahir vaig assistir a una fantàstica conferència, organitzada pel centre d’estudis Jordi Pujol, del sociòleg anglès Anthony Giddens on, sota el títol “L’Europa en crisi: La perspectiva anglesa”, va repassar els últims anys de la política britància i va donar la seva opinió de com cal afrontar la crisis actual tant a nivell polític, com social, com econòmic, etc.

El primer que cal dir és que, a més a més de ser un sociòleg d’un prestigi molt gran, és un orador excel·lent. Va ser capaç de parlar durant pràcticament una hora atraient l’interès dels assistents i articulant el seu discurs de manera perfecta.

D’entrada va comentar la importància, a nivell de creixement econòmic, que van tenir les reformes que Margaret Thatcher va introduir. Malgrat aquest èxit la política de la “dona de ferro” va descuidar el paper que, segons Giddens, el sector públic ha de tenir, bàsicament en termes d’educació, sanitat, infrastructures. També va explicar que, en l’època Thatcher, totes les institucions públiques, en termes generals, van empitjorar el seu funcionament.

Així, quan els laboristes van assumir el poder es van plantejar el repte de, per una banda, mantenir l’èxit econòmic i, per l’altre, retornar al sector públic la importància que hauria de tenir des de la perspectiva de la ideologia social-demòcrata.

Giddens va qualificar l’època (digue’m-ne) Blair-Brown d’èxit moderat. Per ell hi ha quatre aspectes que els laboristes no van ser ni han sigut capaços de resoldre: el domini del interessos de la City financera sobre la política britànica en general, la manca de millores de productivitat en la indústria, la bombolla immobiliària i la no reducció de les desigualtats econòmiques. No cal ni comentar que segurament aquests són quasi els mateixos problemes, en diferent magnitud, que té i ha tingut Espanya.

Un cop acabada l’explicació de la visió que Giddens té del passat recent de la política britànica, va passar a explicar com veu la crisi actual. Per Giddens, hi ha dues mentalitats alhora de pensar en aquesta crisi: els que penses que això és part d’un cicle i els que creuen que estem davant d’un moment de canvi estructural. Ell es defineix com estructuralista, per tant, pensa que es el moment per iniciar el que va anomenar com el “Capitalisme Responsable”. A nivell econòmic, que es el que em va interessar, això vol dir que cal pensar en una manera millor de regular (compte perquè no va parlar de més regulació sinó de millor). De fet, Giddens va assegurar que la bona regulació s’ha convertit en un requisit més perquè els mercats funcionin de manera eficient. És una opinió molt interessant.

Em quedo amb la frase amb la que va tancar la xerrada: “We are facing a sort of revolution”.

P.D.: Al acabar la intervenció d’en Giddens, en Jordi Pujol (que feia de presentador) va comentar que li agraïa molt que s’hagués allargat més del compte ja que d’aquesta manera no el culparien a ell, que mai troba el moment d’acabar de parlar, del fet que la conferència acabés més tard del previst. Va ser divertit.

P.D. 2: El mirador del CCCB és un molt bon lloc per fer una conferència. Una atmosfera perfecta.

Let the Right One In (Déjame entrar)

2009-04-29T13:19:00.004+02:00

Aneu a veure-la!!!

Normalment, quan parlo d’una pel·lícula, poso el tràiler. En aquest cas no ho faig perquè penso que el millor per gaudir d’aquest genial film és no saber-ne res i deixar que et sorprengui mica en mica.

El que més m’ha agradat és inclassificable, és a dir, crec que és molt difícil atorgar-li un gènere. De fet, quan una història val la pena, què importa de quina classe sigui?

A més a més, és pel·lícula recomanada pel Ciudadano Pablo, per tant, qualitat assegurada. ;)

La Silibararera

2009-04-29T13:03:00.004+02:00

Boníssima. Si teniu ganes de passar una estona divertida, no dubteu a anar a veure aquesta obra de la companyia elnacionalNOensvol que serà al Teatre Gaudí de Barcelona fins el 7 de juny.

La gràcia de l’obra (mai millor dit) és que combina humor de tots tipus. Tan aviat us podeu trobar el gag més estúpid i fàcil (fet amb molt bon gust això si) com un acudit d’allò més enginyós i punyent.

Hi ha moments en que el panorama que es munten els actors és tant acollonant que entre la riallada del públic i la grandesa de l’imbecil·litat que els toca interpretar, no poden evitar de riure ells també.

No us la perdeu!

P.D.: Molt bo el detall de la galeta María. Zaragoza!

Bamako

2009-04-29T10:47:00.005+02:00

M’agrada la fotografia. M’agrada fer fotos i mirar-ne. M’agrada Àfrica. M’ha agradat Bamako, la VII trobada africana de fotografia que es pot visitar al CCCB fins al 1 de juny i que està dedicada a la urbanitat (l’han titulat: “A la ciutat i més enllà”).

En general totes les series dels i les diferents artistes m’han semblat interessants. Però si n’hagués de destacar un hem quedaria amb el monogràfic de l’exposició: els autoretrats de Samuel Fosso. Són genials. En particular em va agradar aquesta imatge en la que ell va disfressat de cap d’una tribu africana ridiculitzant-ne la visió que tenim els europeus.

Totalment recomanable.

Els bojos actuen?

2009-04-23T10:51:00.003+02:00

Ahir vaig anar fins a la UAB per veure una obra de teatre. La representaven els alumnes del Taller de Creació d’Espectacles de la Universitat, dirigit per Arnau Vidal. La veritat és que em vaig emportar una sorpresa molt positiva. Esperava veure una cosa decent i poca cosa més però el cert és que l’obra és millor que alguns espectacles professionals que he vist.

El text és molt interessant: tracta d’un grup de malalts mentals ingressats en un sanatori que decideixen representar una obra de teatre al soterrani del seu pavelló on hi conviden algun altre malalt i un parell de metgesses. A partir d’aquí, els personatges van explicant, a la seva manera, la seva història i com viuen el fet d’estar malalts mentre, poc a poc, es va erosionant la línia que separa els metges (els sans) dels pacients (els malalts). L’obra original és del suís Michel Viala.

Els actors i actrius, d’un nivell molt destacable (al menys la majoria), la posada en escena també bona i menció especial al teló de fons que acompanya l’obra...

Totalment recomanable.

La podeu veure avui, diada de Sant Jordi, al teatre de la UAB a les 14.00h i a les 18.00h (entrada gratuïta). També la representaran a la XIV Mostra de Teatre Universitari que se celebrarà a la Universitat de Valencia del 4 al 8 de maig. Allà també es representarà una obra que promet: “Looking for Hamlet” a càrrec d’alumnes de la UPC.

De música i d'homes

2009-04-20T12:44:00.005+02:00

La sensació que t’emportes al acabar de veure l’obra és la mateixa que tens quan llegeixes de que va en el díptic de presentació (però en temps verbal diferent): “Pot estar bé” (“Podria haver estat bé”).

La idea sembla interessant, una dona a la cinquantena explica, a través d’un monòleg i un seguit de cançons la seves relacions emocionals i com aquestes han influït en la seva vida. A la pràctica: les cançons són quatre i estan lligades a l’argument de manera (penso) molt forçada, l’actriu que fa el monòleg... justa (per no dir-la més grossa) i la trama i el desenllaç convencionals a més no poder.

Si teniu ganes d’anar a veure teatre no aneu al Tantarantana a veure aquesta obra.

P.D.: A la setena vegada que sona Thunder Road (en menys d'una hora)... cansa.

Live Is For Living

2009-04-17T17:37:00.002+02:00

Hi ha cançons que no saps perquè encaixen en tu mateix. Sense proposar-t’ho es converteixen en un himne del moment que vius. Per a mi, una d’aquestes cançons és “Live Is For Living” de Coldplay (qui sinó?).

És curiós perquè aquesta cançó és una hidden track (de "Everything’s Not Lost") al àlbum Parachutes i malgrat això, per mi, s’ha convertit en la peça més apreciada de totes les que conté aquest (magnífic) primer àlbum de Coldplay.

Seria fantàstic que la toquessin el dia 4 de setembre a Barcelona...

El passat sempre torna... o no

2009-04-16T17:34:00.006+02:00

Si busqueu les paraules Pep Guardiola al google, la tercera web que apareixerà la vaig fer jo el dia que va anunciar que deixava el Barça (fa uns quants anys).No recordava ni haver-la fet!

Un d'economistes

2009-04-16T08:00:00.001+02:00

Es veu que son dos economistes acadèmics mirant una pissarra enorme on hi ha descrit un model macro.

Tots dos observen les fórmules de forma pensativa, fins que un li diu a l’altre:

- Si traiem les persones del model, funcionaria millor.

P.D.: Gràcies Mon. ;)

Un copy & paste per recordar

2009-04-15T13:50:00.004+02:00

No deixis que el dia s'acabi sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç, sense haver fet més grans els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et tregui el dret a expressar-te, que
és quasi un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida alguna cosa
extraordinària.
No deixis de creure que la paraula i la poesia sí que poden
canviar el món.
Passi el que passi la nostra essència està intacta.
Som éssers plens de passió, la vida es desert i oasi. Ens fa caure, ens colpeix, ens ensenya, ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història.
Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua: tu pots aportar-hi una estrofa.
No deixis mai de somiar, perquè en somnis l'home és lliure.
No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un silenci aterrador.
No et conformis.

Walt Whitman.

Descobriment: Patrice

2009-04-14T16:25:00.003+02:00

Fa pocs dies em van “presentar” aquest cantant de… no sé quin estil de música assignar-li perquè em sembla que les seves cançons es mouen entre molts corrents però potser podríem posar-lo sota el paraigües del reggae, em va agradar i vaig decidir aconseguir el seu últim àlbum -Free Patriation (2008)-, per veure què tal, i només en puc dir una cosa: és genial.

Buscant per Internet he descobert que Patrice és ciutadà alemany, fill d’un emigrant de Sierra Leone i una dóna germànica i que, pel que sembla, les seves influències musicals més importants són Jimi Hendrix i Bob Marley. No he trobat massa cosa més. Sigui d’on sigui d’on ha sortit aquest músic (tampoc és que importi gaire), el seu art m’encanta.

Irracionalment preocupat

2009-04-07T15:19:00.003+02:00

Fa dies que no acabo d'estar tranquil. Gaudeixo de moments de felicitat i no hi ha cap problema que consideri remotament greu en la meva vida, però (segurament com que el meu dia a dia em deixa molt d'espai per pensar) el meu futur m'inquieta.

Aquest curs (si tot va segons el previst) acabaré la Llicenciatura. A diferència de molta gent, tinc molt clar quin és el següent pas que vull donar (a nivell acadèmic-professional) en la meva vida: vull fer un doctorat en Economia. Les raons que em porten a pensar que aquest camí és el que més feliç em farà les reflexionaré en un altre post (o no). La cosa és que no sé en quina Universitat seré admès ni si seré capaç de respondre a les meves pròpies exigències en el nou entorn.

El tema de la Universitat de destí no és poca cosa. Les meves opcions son reduïdes perquè (com sempre) he començat massa tard a fer sol·licituds. Mentre la resta d'Europa no admet sol·licituds més tard del (aproximadament) mes de març, les Universitats de casa nostre deixen més marge. Així doncs, la UPF (o Barcelona Graduate School of Economics), el IDEA de la UAB o la UB són les alternatives possibles. Entre elles hi ha un món:

La UPF és la que té més prestigi. És el programa de doctorat dels "galàctics" (parlo dels professors) i segurament la manera menys difícil de tenir una petita possibilitat d'anar als EUA.
Del IDEA (International Doctorate in Economics Analysis) de la UAB no en sé massa cosa, però pel que m'han dit els professors són de molt bon nivell, hi ha molt pocs alumnes (20 places!) i, en general, hi ha bon rollete.
La UB és la opció menys racional però més emocional. És on he fet la carrera, on m'he sentit a gust i molt ben valorat. És un entorn que ja conec però segurament és la opció que m'obrirà menys portes en el futur i on hauré de fer un (altre) esforç extra per destacar en el món acadèmic.

Tot això, la incertesa, em preocupa. Malgrat soc dels que asseguren que tot és possible, que res està escrit, que res ni ningú ens pot assegurar que el proper segon de la nostre vida es farà realitat, és a dir, que el futur no existeix que només tenim el present, que "ahora es siempre todavía", que no em de malgastar la nostre energia estant pendents i preocupats per coses que no podem controlar... malgrat tot el que penso, no puc controlar el que sento. Estic irracionalment preocupat.

The Reader

2009-04-03T13:26:00.004+02:00

The Reader és una història sobre el més gran amor d’una vida i una de les més grans tragèdies de la humanitat. Aquesta pel·lícula explica el primer amor d’un jove berlinès amb un dona molt més gran que ell i com aquesta història deixa empremta en tota la seva vida. A més a més, el trajecte vital del protagonista ens porta a qüestionar-nos tot allò que encara avui, des d’un punt de vista humà, ens costa molt d’entendre sobre l’extermini jueu a l’Alemanya nazi. Una de les preguntes que acabes fen-te és: “Com és possible que els humans siguem capaços de actuar d’aquesta manera?”

A part de l’interès de la història que s’explica, la interpretació, la direcció, la fotografia... tot és d’una qualitat excel·lent.

Los Abrazos Rotos

2009-03-23T08:50:00.002+01:00

Una de les grandeses d'Almodóvar és que no el pots associar a cap gènere. Sí, potser tothom tendeix a pensar que en les seves pel·lícules sempre hi ha elements que es repeteixen, però penso que això és més l'empremta d'un Autor que no pas el reflex d'una obsessió o un fetitxe. És una qüestió d'estil. És a dir, una de l'Almodóvar pot ser una comèdia o un drama o cap de les dues coses, com Los Abrazos Rotos, que no saps ben bé com definir però és un film d'Almodóvar, una genialitat.

No deixeu escapar l'auto-homenatge del final.

Què gran Blanca Portillo!

De la quimera inmobiliaria al colapso financiero: Crónica de un desenlace anunciado

2009-03-09T10:17:00.004+01:00

Si teniu ganes d'entendre la història de la bombolla immobiliària que ha viscut aquest país en els últims anys, heu de llegir aquest llibre. L'autor, José García Montalvo, és, segurament, un dels millors economistes que viu i treballa a Catalunya. A més a més, de dirigir el Departament d'Economia de la UPF (el millor del país de llarg), es va doctorar a Harvard i té la capacitat d'explicar les coses de manera força senzilla. Així que segurament és un dels millors narradors possibles per aquesta història.

Pel format del llibre, és com un recull d'articles, comentaris en pàgines web, declaracions d'institucions, articles acadèmics i d'altres, a vegades es fa una mica incòmode de seguir, però en general és força distret i molt interessant.

Sense la meva bogeria

2009-03-06T14:05:00.003+01:00

No sé si a algú que llegeixi això li han dit mai que està boig, el cas és que a mi si que m'ho han dit. És clar que no estic parlant del diagnòstic d'un psiquiatre ni un psicòleg. Per endavant deixo que la meva salut mental encara no ha esta qüestionada per un professional.

No obstant, fa relativament poc temps vaig viure un estrany fenomen relacionat amb aquest tema. Explicant el mateix succés sobre la meva vida i les conclusions que n'extreia a diverses persones, la majoria d'elles m'acabaven dient que estava boig. Tossut com soc, cap d'aquestes opinions m'ha fet canviar substancialment la meva però si que m'han fet donar voltes als judicis que fem sobre la conducta dels éssers amb els que compartim la nostra existència.

Per decidir si algú està boig o quelcom és una bogeria és necessari tenir establert un model de cordura. És a dir, només podem jutjar algú com a boig si actua de manera diferent a algú que sabem que no ho està. Igualment, només podem assegurar que determinada actuació és una bogeria si tenim el catàleg de totes les accions que no ho són. Bé potser no cal tenir aquest grau de definició i amb alguns criteris de decisió n'hi ha prou, però el que sí em sembla clar és que per identificar el concepte de bogeria has de tenir una idea definida del de cordura.

Pensant en això em vaig adonar que la majoria de gent utilitza el criteri de la majoria. És a dir, si observa que la majoria de essers del seu habitat actuen d'una determinada manera, cataloga aquella conducta com a normal, sana o no boja. És a dir, moltes vegades prenem una decisió pensant que és la correcta pel simple fet que és la més comuna (un altre dia entrarem en la definició del que és correcte).

És en aquest precís punt on penso que a vegades hem d'aturar-nos i preguntar-nos si realment seguir la corrent és el millor que es pot fer. Per molt que tothom pensés que la terra gira al voltant de la Lluna, això no passaria a ser veritat. És a dir, la majoria no dona la clau de la veritat, el problema és que sovint ens ho creiem. Per això o per tenir motius per seguir en les meves idees, recordo la història de molts i moltes que han anat contra les creences majoritàries. Des de Galileo Galilei fins a Einstein. Què seria de la humanitat sense la seva "bogeria"? I sense la meva?

Pedro Guerra al Palau de la Música

2009-03-06T09:19:00.005+01:00

Feia temps que havia deixat una mica de banda la música d'en Pedro Guerra. Ahir m'hi vaig retrobar amb un bon concert al Palau de la Música Catalana. Els meu gustos musicals estan més o menys definits, però sovint oscil·len temporalment dins les seves fronteres (que, d'altra banda, intento ampliar constantment). Aquest vaivé, últimament, m'havia allunyat de les cançons d'aquest magnífic cantautor canari que comença tots (dos) concerts als que he anat com si fos la persona més tímida del món i acabava deixant-se anar i obrint-se per permetre al públic descobrir la personalitat de la seva música.

A més a més d'en Pedro Guerra i els tres músics que l'acompanyaven, ahir, van sortir a cantar Luís Pastor i Miguel Ríos que van sumar la seva màgia a un parell de cançons. Abans de pujar a l'escenari, per presentar-los, en Pedro Guerra va parlar d'un local de Madrid que va definir com "el templo de los cantautores". Afegeixo a la meva agenda de viatges somiats una nit a Libertad 8.

P.D.: El vídeo NO és de l'actuació d'ahir.

"Es de ser inútiles"

2009-03-03T09:21:00.003+01:00

A quantes entrevistes de feina heu anat en que us han preguntat si sou capaços de treballar en equip? Parlen del treball en equip com la Gran Innovació en millora de la productivitat, com si fos el Gran Avenç del segle XXI, sembla la formula de l'èxit indiscutible...

Des del meu punt de vista, no n'hi ha per tant ni té cap secret. Per dur a terme segons quines tasques, la feina en grup pot aportar molt més que el treball individual: és evident que dues persones ben coordinades poden fer més feina i de major qualitat que una sola. A més a més, el treball en equip pot aportar alguna cosa més que la simple suma de les capacitats individuals. A vegades la discussió, la interacció, la col·laboració, etc... obren camins que d'altre manera no haguéssim vist.

No obstant, la clau de tot és la coordinació. Una analogia que penso que s'hi acosta bastant és la d'un grup de música. Si tothom està coordinat la cosa sona genial, però si no és així el resultat és molt més dolent que si cadascun dels membres del grup fes un concert en solitari.

Per aquesta raó, un equip necessita ser coordinat (i dic coordinat i NO dirigit ni manat). El problema a vegades és que els membres del grup no són capaços de treballar en equip (d'aquí la pregunta de les entrevistes), però d'altres el què passa és que el líder no sap coordinar.

Personalment, el cas que em molesta més és el del líder-pop. Què vol dir? Doncs és aquella persona que utilitza el seu equip per encarregar-li tasques com si fossin una extensió seva (les potes d'un pop). El símptomes acostumen a ser: revisió excessiva de la feina que fan els membres de l'equip, manca de confiança en la feina que no ha estat obsessivament revisada pel líder, indicacions constants en la manera com ha de treballar cada membre del grup (donar més importància a com s'ha fet una cosa que al què s'ha fet), no valorar les iniciatives dels membres de l'equip simplement perquè són membres i no líders... etc.

Si et passes més estona revisant la feina que fan els altres que la que hauries dedicat a fer-la tu directament, perquè tens un equip? I perquè preguntes a la gent que contractes si saben treballar en equip? Com deia aquell, "es de ser inútiles".

Per sempre, Pepe

2009-03-01T21:08:00.001+01:00

Avui ens ha deixat un dels més grans humoristes que ha tingut aquest país, "Hay que joderse, nene".

La mentalitat

2009-02-27T07:59:00.005+01:00

Ahir vaig assistir a una reunió sobre millores de la productivitat per empreses del sector metal·lúrgic. Hi participaven tres responsables de producció de diferents empreses que han dut a terme plans de millora de la productivitat i un alt càrrec de la Secretaria d'Indústria i Empresa (Departament d'Universitats, Innovació i Empresa) de la Generalitat.

El primer que em va sorprendre va ser que les empreses que explicaven els seus projectes no havien fet cap innovació en el procés productiu. Simplement, partien d''una situació inicial en que no s'aplicava correctament el know how més competitiu del sector i implementaven maneres per absorbir-lo. Cap inversió, cap canvi, tant senzill com copiar correctament com fan les coses les empreses productives. Per sort, un dels que exposaven es va recordar de dir que el següent pas és pensar com millorar els processos existents!

En segon lloc, em va decebre molt l'actitud dels empresaris quan van acabar les exposicions i va començar el torn de preguntes. La persona de la Secretaria d'Indústria i Empresa havia vingut a presentar un paquet d'ajudes perquè les empreses contractin un servei extern que els hi faci un estudi (repeteixo estudi no implantació) sobre les mesures de millora de la productivitat. Doncs bé, totes les preguntes van anar dirigides cap a ell. Tothom volia saber com ho havia de fer per aconseguir l'ajuda.

La cosa em va decebre perquè els empresaris, per comptes d'interessar-se per com poden ser més productius (ergo competitius), només es preocupaven per quin dimonis de papers s'havia de presentar per aconseguir una ajuda. Què passa que només es fan millores de la productivitat si les paga les paguem entre tots? On és l'esperit emprenedor? On és la motivació per ser el millor?

Penso que tothom és conscient que aquest país té un problema de productivitat, però a vegades tinc la sensació que tots els mals de la nostra economia venen de coses tant simples i, alhora tant claus, com la mentalitat.

La menys dolenta de totes les regles de decisió

2009-02-26T07:59:00.002+01:00

Segurament una de les coses que més debats, discussions, conflictes i guerres han generat al llarg de la Història són les decisions sobre la col·lectivitat. Des de quan els veïns d'una escala decideixen sobre si s'ha de pintar la façana fins quan el Govern o el Parlament d'un Estat acorda què s'ha de fer per sortir d'una crisi econòmica. Tot aquest conjunt de decisions formen part de l'àmbit comú que compartim els individus quan vivim en societat.

És evident que sobre els temes que afecten la col·lectivitat no tothom té la mateixa opinió. No obstant, (a vegades) som capaços de decidir sobre aquests temes i arribar a una situació (més o menys) acceptada per tothom. Segurament, si es pensa una mica en com es prenen aquestes decisions en l'actualitat, tothom assumeix que la democràcia i la regla de la majoria són el millor sistema entre tots els possibles per escollir entre les alternatives existents.

Tot i això, la democràcia i la majoria no són l'únic sistema que s'ha fet servir (i s'està fent servir) per resoldre els assumptes comuns: la dictadura, el govern de les elits o la unanimitat són altres maneres que han existit o s'han proposat per gestionar l'espai col·lectiu.

Des del punt de vista de l'Economia, em sembla interessant l'enfocament que es fa en aquest aspecte. Resumint, la idea és que si ordenem els sistemes de presa de decisió en funció de la seva representativitat, és a dir, en un extrem tenim la dictadura i en l'altre la unanimitat, obtenim una ordenació inversa dels costos de decisió. Dient-t'ho més planerament, mentre amb un dictador els costos de decisió són molt petits (no ha de posar-se d'acord ni discutir amb ningú) la possibilitat que la seva acció sigui la millor possible per a tothom és molt petita perquè només té en compte els seus interessos. En canvi, en l'altre extrem, la unanimitat adoptarà aquella decisió que sigui més beneficiosa per tots els implicats, el problema és que fins a arribar-hi és possible passar-se segles discutint.

L'entremig que ha adoptat la societat occidental (majoritàriament, mai millor dit) és la regla de la majoria. La cosa és ben simple, quan s'ha de decidir qualsevol aspecte col·lectiu es fa una votació i aquella alternativa que rep més suport és la que es duu a terme.

Amb un petit exemple, però, és possible mostrar com aquest sistema no és tant ideal com tendim a creure. Imaginem tres veïns d'una mateixa escala, que han de decidir si pinten la façana o no. El cost de fer-ho és de 3.000 €, que es repartiran proporcionalment en cas que finalment es dugui a terme el projecte. Dos dels veïns tenen una feina estable, uns quants estalvis i són força presumits (diguem-ne "típics"). En canvi, el tercer veí és un filòsof de l'escola existencialista totalment despreocupat per l'estètica que gasta tot el seu sou de professor d'Universitat en les tres primeres nits de cada mes en els pitjors locals nocturns de la ciutat.

Si es duu a terme la pintada, podem suposar que els dos veïns "típics" estaran més feliços perquè quan portin algú a casa podran presumir de l'edifici on viuen. Suposem que és possible mesurar aquest increment de felicitat i xifrar-lo en 1.100 € per cada un. En canvi, al filòsof li encanta veure com el seu edifici es transforma amb el pas del temps i rebutja totalment la idea d'invertir el més mínim recurs en quelcom estètic. Podríem comptabilitzar la seva infelicitat, si finalment es pinta la façana en, 5.000 €.

Amb aquestes preferències, si s'aplica la regla de la majoria, s'acabarà pintant la façana ja que els "típics" tenen un benefici de pintar la façana més gran que el cost (1.100€ > 1.000€) i, per tant, hi votaran a favor. En aquesta situació, si poguéssim mesurar el benestar conjunt dels tres veïns aquest seria negatiu (100€ de benestar per cada típic menys els 6.000€ d'infelicitat del filòsof, 5.800€ de malestar!).

Si s'hagués permès la compra de vots, el filòsof, que al ser existencialista no té principis, hagués pagat una mica més de 1.100 € a un típic a canvi del vot en contra de la pintada de façana i la situació global dels tres veïns seria millor: el típic que no li han comprat el vot tindria una malestar de 1.000€, mentre l'altre típic estaria en una posició neutre i el filòsof seguiria conservant una felicitat de 3.899€ (5.000€ menys la compra del vot), per tant, la felicitat global seria positiva.

Amb tot això vull dir que la regla de la majoria no és perfecta perquè no recull la intensitat de les preferències. No obstant, segurament segueix sent la menys dolenta de totes les regles de decisió.

I just belive in me

2009-02-25T07:59:00.000+01:00

El diumenge passat vaig veure una pintada en una paret del Prat de Llobregat que deia: "Los ovnis creen en mi" i vaig recordar-me d'aquesta cançó.

Com canvía la nostra percepció del món si creiem en nosaltres mateixos i els nostres somnis...

El curioso caso de Benjamin Button

2009-02-24T07:59:00.000+01:00

Haig de confessar que el primer que he pensat quan s’ha acabava la pel·lícula és que no n’hi ha per tant. És a dir, la idea és original, el film està ben fet i la història d’amor que s’explica és molt tendre, però no té aquella cosa especial que tenen les grans pel·lícules, les obres mestres. Almenys jo no li he trobat.

“- Buenas noches Daisy.”

Philosofing

2009-02-23T07:59:00.000+01:00

De petit em vaig aficionar a pensar. Recordo que em llevava per anar a l’escola, esmorzava, em rentava les dents i la cara, em vestia, em preparava les quatre coses que havia de prendre i, com que m’ho feia venir bé perquè em sobrés temps, m’estirava al sofà a pensar una estona.

Al començament la meva mare em preguntava: “Què fas?” i jo li deia: “Res, penso”. Més endavant, quan va comprovar que la cosa es feia habitual va deixar de preguntar-me que feia per passar a recordar-me que, encara que estigues immers en el meu món, els rellotges seguien funcionant i em tocava anar a escola. A vegades, em sembla recordar, que després de preguntar-me què feia estirat i de que jo contestés que només pensava, la meva mare afegia: “No és poca cosa, doncs”. No tinc clar, però, si aquest record és gaire cert.

Mai vaig sospitar que aquesta fos una afició poc comú entre els éssers humans, però amb el pas del temps m’ha semblat percebre que tampoc és quelcom molt estès això d’acomodar-se i pensar.

Sigui com sigui, el fet és que això de pensar m’encanta (fins i tot, hi ha qui diu que a vegades ho faig en excés... tot és possible) i he decidit traslladar algunes de les meves reflexions en aquest blog. Perquè? Doncs perquè escriure el que penses ajuda a repensar-ho, perquè potser algú ho llegirà i hi afegirà alguna cosa interessant i perquè d’aquí un temps podré rellegir tot el que un dia vaig pensar.

Al institut vaig descobrir que hi havia genis que de l’afició de pensar n’havien fet un ofici, son els i les filòsofs. Com que a mi ningú em paga per dir el que penso, això de l’intrusisme professional no m’ha semblat mai gaire noble i no m’agradaria perdre l’oportunitat d’innovar en el bonic camp de la reflexió, he decidit batejar la meva afició amb el nom de Philosofing. D’aquesta manera podré penjar totes les meves parides mentals sense que ningú pugui arribar a sospitar que estic intentant fer Filosofia.

Així doncs, queda inaugurada la secció de Philosofing d’aquest blog!

El Club De La Calceta

2009-02-22T17:07:00.000+01:00

M’ha encantat.

Es tracta d’una obra de teatre, basada en una novel·la de l’escriptora gallega María Reimóndez, que explica la vida de set dones totalment diferents. la història s’explica a partir de monòlegs dels personatges, algun diàleg interior i moments musicals (n’hi ha de molt divertits).

És una d’aquelles obres que sap combinar l’humor, la reflexió i la narració d’una manera, des del meu punt de vista, força encertada.

A més a més, les actrius estan fantàstiques.

Totalment recomanable.

Slumdog Millonaire

2009-02-21T21:27:00.003+01:00

Abans d’anar-la a veure, esperava que fos una pel·lícula d’aquelles en que tot sembla un decorat, aquelles que, encara que no siguin de ciència ficció, semblen totalment inversemblants. Res d’això. El film explica, mitjançant el famós concurs Who wants to be a millionaire?, no només la vida de dos germans i una noia dels suburbis de Bombay que han de passar-les de tots colors per sobreviure sinó també la història més recent de tota l'Índia.

Potser, la part de faula sobre el destí, l’atzar i les casualitats de la vida que a acompanya l’argument no agradarà a tothom, però estic segur que qui la vagi a veure tornarà a casa amb la sensació de que ha valgut la pena.

S'atreveixen a parlar d'amor...

2009-02-14T12:52:00.010+01:00

Mai em paren de sorprendre les coses per les quals els economistes ens interessem, en fem estudis i intentem analitzar. Un dels casos que últimament m’han cridat l’atenció són les reflexions econòmiques que s’han fet i es fan sobre com i perquè els individus ens intentem aparellar.

Al facebook d’en Sala-i-Martín, per exemple, es va fer un debat molt interessant al voltant de què busquen els homes i les dones en el matrimoni i com aquest objectiu condiciona la decisió. En aquest camp, recordo que es va fer un estudi a partir dels criteris de cerca que feien servir els usuaris en no sé quin portal de contactes (tipus meetic o alguna cosa així) que confirmava els estereotips: el paràmetre més rellevant per a les dones era el nivell econòmic i, en canvi, els homes tendien a voler contactar amb les dones més guapes.

També, em va cridar l’atenció una reflexió, del mateix Sala-i-Martín, sobre perquè, en la majoria de cultures, el dot que es paga per un casament acostuma a anar de la família de la dona a la de l’home. La conclusió a la que arribava deia, a grans trets, que aquest fet era conseqüència del joc de l’oferta i la demanda. Els homes buscaven dones guapes i fèrtils, mentre les dones buscaven homes amb una posició social i econòmica rellevant, com que sembla que hi ha menys homes rics i poderosos que dones guapes i fèrtils, doncs havien de ser aquestes les que paguessin per aconseguir el millor matrimoni possible. Potser també ho podríem explicar en termes de competència monopolística... bé ho deixarem per un altre post.

Seguint amb les reflexions sobre l’aparellament humà, va caure a les meves mans un treball del qual no recordo els autors ni el títol però que parlava sobre la prima matrimonial en el salari. Sembla ser que, les estadístiques mostren que els homes casats tendeixen a cobrar més, en mitjana, que els no casats per la mateixa feina. Bé, l’estudi desmentia una mica aquesta afirmació mostrant, com sembla més lògic, que per a feines d’alts salaris (i alta dedicació) el sou dels solters era lleugerament més gran que el dels casats (més disposició a viatjar, a fer hores extres, etc...). En canvi, per treballs de remuneració baixa si que eren els casats els que cobraven una mica més. Potser perquè els empresaris associaven el fet de formar part d’un matrimoni a determinades actituds i qualitats per les quals estaven disposats a pagar més.

Per últim, fa poc em vaig divertir molt quan, en mig d’una conversa molt interessant sobre la vida, l’amor i d’altres meravelles de la humanitat, se’ns va acudir que alguna de les situacions amoroses que a vegades es viuen entre dues persones poden ser explicades com un joc. La història és que hi ha dues persones que estan enamorades una de l’altre però ambdues tenen parelles amb les que son mitjanament feliços. Si tots dos decideixen estar junts i viure el seu amor, seran més feliços que si es queden amb les parelles actuals. No obstant, si només un dels dos pren aquesta decisió, serà més infeliç que si s’hagués quedat amb la seva parella. Aniria així:

Veient tot aquest panorama d’anàlisi empírica i reflexionada, encara hi ha persones boges que s’atreveixen a parlar d’amor…

Música clàssica

2009-02-08T22:45:00.002+01:00

Malgrat no soc un aficionat a la música clàssica, aquesta tarda he tingut l’ocasió de gaudir d’un concert prou agradable d’aquest gènere. A l’Auditori AXA, l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida ha tocat la Serenata núm. 2, Op. 16, en la Major de Brahms i El Burgés Gentilhome de Strauss.

De la interpretació i les peces no en puc dir res perquè no tinc ni criteri ni punt per comparar. No obstant, m’ha agradat que mentre era al concert he pogut compaginar el seguiment de la música amb capbussades als meus pensaments.

També ha sigut molt divertida tota la curiosa litúrgia que acompanya el concert: la sortida del director, la salutació a la solista, els aplaudiments del final, com el director va destacant a cada un dels músics perquè l’ovacionin... etc.

La Revolució

2009-02-06T14:40:00.003+01:00

Per a qui tingui ganes d’anar a veure una obra de teatre a mig camí entre la comèdia i la psicoanàlisi amb un toc de denúncia social, la Revolució és l’opció perfecte. Té moments per tot: per riure, per reflexionar, per preguntar-se, per sentir-se identificat, fins i tot per perdre’s una mica.

Els actors i les actrius ho fan força bé, uns aprofiten el seu talent i els altres dissimulen molt bé que no en tenen. De fet, una de les preguntes que em vaig fer durant l’obra és quant de temps més podran seguir avançant juntes les carreres del director (Jordi Casanovas) i la dels actors i actrius de sempre de la companyia FlyHard.

Avui m'han preguntat què és la competitivitat

2009-02-03T12:24:00.003+01:00

Des del punt de vista d’una empresa, la competitivitat és la capacitat d’aquesta per competir en un mercat. Per tant, una empresa és competitiva quan el bé o servei que produeix té un valor percebut pels compradors més gran que el preu de venda del producte.

Quan parlem d’un país o territori, el més fàcil és pensar que la competitivitat d’aquest és la capacitat de les seves empreses per competir en els mercats internacionals. És a dir, un país seria competitiu quan les empreses que hi son instal•lades són capaces de produir un bé o servei amb un preu de venda menor al valor percebut que els consumidors en tenen.

Aquesta senzilla analogia és la més utilitzada en els estudis que he consultat. A vegades es fan servir altres termes per definir competitivitat: capacitat de penetració en els mercats internacionals, capacitat de mantenir o augmentat la rendibilitat (pel cas de l’empresa) donades les condicions del mercat... etc.

Krugman

Krugman diu que la competitivitat d’un territori no es pot explicar en termes de competitivitat empresarial. La seva idea és que els països no competeixen entre si de la mateixa manera que ho fan les empreses. És a dir, que un país millori la seva posició exportadora no implica que un altre l’hagi d’empitjorar. No és un joc de suma zero. Al contrari, les millores d’un poden acabar arrossegant els altres. A més a més Krugman, defensa que el benestar dels habitants d’un país s’explica fonamentalment per factors interiors.

Malgrat a Krugman no li ha agrada gens, ell destaca que la definició més acceptada de competitivitat d’un territori és de Laura d’Andrea Tyson i diu “La competitivitat és l’habilitat d’un territori de produir béns i serveis que superin la prova de la competència internacional mentre els ciutadans d’aquell territori gaudeixen d’un nivell de vida que millora constantment i alhora és sostenible en el temps”.

Després de llegir l’article de Krugman, jo penso que la competitivitat d’un territori és la seva capacitat de reunir les condicions òptimes per la localització d’algun, algunes o totes les fases d’un o uns processos productius que produeixen béns i serveis que són capaços de competir en els mercats que actuen. Per tant, la competitivitat és el reflex (o combinació) de la productivitat dels recursos que un territori té.

Revolutionary Road

2009-02-02T00:05:00.003+01:00

Segurament no és una pel·lícula per passar una estona despreocupadament entretinguda, però segur que pot fer pensar en coses molt interessants. L’argument tracta d’una parella que, sense acabar de saber gaire bé com, s’ha convertit en convencional i ha perdut tot allò especial que els feia sentir-se units.

Si es tenen ganes de donar voltes sobre les relacions de parella, el sentit de la vida i l’irresoluble buidor de la vida , aquesta història és ideal com a punt de partida.

Em quedo amb la frase del personatge que interpreta la Kate Winslet: “Ser valiente es vivir la vida como uno quiere”.

Entrevista a Jordi Galí per La Vanguardia

2009-01-26T08:53:00.002+01:00

La Vanguardia publica avui, a través de la seva pàgna web, aquesta entrevista a Jordi Galí:

Las entidades bancarias españolas han salido bastante bien paradas de la crisis de las subprime –hipotecas basura procedentes de los Estados Unidos- que provocó el "colapso" el sistema financiero internacional, pero sus problemas más graves pueden llegar cuando las hipotecas que han concedido en los años de bonanza pierdan su valor a medida que aumenten los índices de morosidad por culpa de la crisis económica y el aumento del paro, advierte el economista Jordi Galí (Barcelona, 1961).

El panorama general ante la crisis, asegura este ganador del premio Príncipe de Asturias de Economía en el 2004, es de máxima incertidumbre: "Nadie sabe si esto será una recesión fuerte o si estamos ant un fenómeno que pueda compararse en magnitud a las grans depresiones de los años 30. Es demasiado pronto par saberlo."

Galí dirige el Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) y es especialista en teoría macroeconómica y economía monetaria. Es uno de los referentes internacionales en los nuevos modelos neokeynesianos que están adoptando los principales bancos centrales del mundo, incluida la Reserva Federal de los Estados Unidos.

-¿Qué es un modelo económico neokeynesiano?
-El model neokeynesiano es una nueva familia de modelos, surgida en los últimos 10 a 15 años. Combina los avances en el terreno de la teoría macroeconómica de los últimos 30 años con las imperfecciones del mercado de bienes y de trabajo que impiden que los precios y los salarios se ajusten inmediatamente. Todos los bancos centrales relevantes del mundo y los organismos internacionales están introduciendo esta clase de modelos.

-Keynes suena a más intervencionismo...
-Keynes escribió su libro más famoso, la Teoría General, en medio de la gran depresión y proponía una serie de medidas que enfatizaban el estímulo fiscal. Tiene un parecido evidente con la situación actual, aunque seguramente las causas de lo que se produce ahora no se corresponden con lo sucedió en los años 30. Los modeles neokeynesianos son para tiempos normales de precios y de actividad económica y las versiones estándar ni tan siquiera incorporan al sector financiero. Ahora estamos incorporando estos elementos que se ha visto que son importantes, es un modelo en desarrollo.

-¿Esta crisis supondrá el fin de la autorregulación económica?
-No debemos extrapolar excesivamente. Hay un consenso generalizado que en el ámbito de la regulación financiera no se habían hecho bien las cosas, quizás porque el mercado funcionaba bien sólo y no parecía que generara problemas. No se trata de hacer una marcha atrás, pero sí un replanteamiento que implicará más regulación y control de los actores en el sistema financiero. No creo que se tenga que interpretar como un cambio de tendencia en todos los ámbitos de la economía.

-Ha estudiado las burbujas especulativas. ¿Estábamos en una de ellas tanto a nivel nacional como internacional?
-Siempre hay burbujas especulativas, van y vienen. Antes de la inmobiliaria estaba la del punto com. Es un fenómeno que sucede pero que es muy difícil de medir, de discernir qué componente de un activo es burbuja y cuál refleja su valor fundamental. En estos últimos años, el consenso entre los responsables de política económica era que mejor dejarlo: intentar hacer estallar la burbuja puede tener consecuencias negativas e intervenir cuando no hay burbuja o es realmente pequeña también puede tener consecuencias negativas. La actitud ha sido dejarla para que se ajuste sola. Si la burbuja lleva a niveles de actividad o a una inflación muy alta, entonces sí que el banco central interviene para limitar el crecimiento.

-Aquí se hablaba mucho de la burbuja. ¿A nivel internacional también se era consciente de la existencia de esta burbuja?
-Si, evidentemente. En países como España, Irlanda, Estados Unidos o el Reino Unido el crecimiento del precio de los activos inmobiliarios ha sido absolutamente desproporcionado.

-Hasta hace poco se decía que la burbuja no estallaría, que los precios se estabilizarían lentamente.
-¿Quién decía esto? Los promotores inmobiliarios?

-Al gobierno también se lo oímos. ¿Las burbujas tienden a estallar o a desinflarse?
-Pueden desinflarse, pero normalmente tienden a estallar de forma bastante repentina como consecuencia de algún factor externo negativo que dificulta su sostenimiento. A diferencia de los precios de los activos financieros, el precio de la vivienda es más rígido. No es un mercado estilo subasta, los precios se ajustan muy gradualmente porque las personas que quieren vender su vivienda son muy reticentes a bajar el precio. Ha empezado un proceso que parecerá muy gradual de caída de precios de la vivienda, que puede durar muchos años. Hay un stock de viviendas no vendidas muy grande y una caída muy fuerte de las transacciones inmobiliarias.

-Además, los bancos ya no prestan dinero.
-Una caída tan fuerte de las transacciones inmobiliarias no se debe sólo a que los bancos hayan cerrado el grifo, sino a que también los propios inversores han decidido que este no es el momento de poner dinero sino de esperar a que se ajusten los precios.

-¿Cómo ha afectado la crisis a las entidades españolas?
-Hay dos tipos de instituciones: las que cotizan en el mercado y las que no cotizan, como las cajas, pero cuya situación es prácticamente la misma. Las acciones de las bancos españoles han caído de forma muy considerable este último año, aunque sus políticas inversoras no hayan sido arriesgadas en el sentido que no han comprado muchos de los activos de alto riesgo procedentes de los Estados Unidos. Las pérdidas muy fuertes no las han tenido todavía, pero el riesgo de la banca española está asociado con el crecimiento muy fuerte de hipotecas. Su valor no cae de golpe, sino que se va ajustando conforme dejan de pagarse. Y dejan de pagarse a medida que la crisis económica, no la financiera, empieza a tener efectos sobre la ocupación: la gente pierde el trabajo, los ingresos y le es imposible hacer frente a la hipoteca.

-¿Cómo afecta eso a la banca española?
-Estos últimos meses lo está empezando a notar. Los índices de morosidad están aumentando de forma muy espectacular y la cuestión es dónde acabará esto. Si continúa subiendo la morosidad nos encontraremos en una situación en la que, ex-post, estos activos en los que han invertido y que parecían convencionales habrán resultado muy arriesgados.

-Cada dos meses las previsiones se revisan a peor y ya hay quien habla de cuatro millones de parados.
-Es muy incierto. Al margen del número concreto que dan las portadas de los diarios, hay un aumento muy fuerte de la incertidumbre de estas predicciones. Estas predicciones que hacen los profesionales van acompañadas de intervalos de confianza sobre su grado de precisión o imprecisión. Estos intervalos han aumentado mucho porque estamos en una situación en la que no podemos hacer extrapolaciones sencillas de la experiencia reciente. Nadie sabe si esto será una recesión fuerte o si estamos ante un fenómeno que pueda compararse en magnitud a las grandes depresiones de los años 30. Es demasiado pronto par saberlo. Entre otras cosas porque depende de un elemento del que ningún modele económico puede hacer una buena previsión: la confianza de los consumidores y de los inversores, hay un elemento de psicología colectiva.

Aquesta pluja...

2009-01-09T23:52:00.000+01:00

Aposto a que els xinesos no

2008-12-29T14:06:00.002+01:00

Alguna vegada heu sentit a algú triar un restaurant xinès o un altre pel preu dels plats? Jo no. De fet, si mireu les cartes de dos restaurants diferents (parlo sempre dels establiments típics, aquests que es diuen Casa Bao o la Gran Muralla, no els que ofereixen cuina xinesa autèntica), veureu que, a més d’oferir exactament els mateixos plats, els ofereixen al mateix preu!

Com és possible? Jo no conec cap altre tipus de restaurants en el que passi el mateix. Donant-hi voltes al tema i fent servir una mica del coneixements econòmics bàsics, podem donar-hi una explicació.

Quan en un mercat tots els oferents venen el seu producte al mateix preu, pot ser (simplificant) per dues raons: la primera és que els oferents es posen d’acord per fixar un preu de venda per evitar els efectes negatius de la competència. A aquesta situació, els economistes l’anomenem oligopoli o cartel i, a més de ser quelcom que acostuma a estar prohibit per llei, és una fallada de mercat. És a dir, en un mercat oligopolístic, l’assignació que en surt no és la millor possible per totes les parts. La segona causa de preus iguals és la competència perfecte, els oferents lluiten de manera tant forta per aconseguir que els demandants comprin el seu producte que arriben al límit i posen el preu més baix possible que els permet cobrir els costos. Pensant que tots els oferents fan servir la mateixa manera de produir, o almenys aquella amb uns costos menors, això implicarà que el preu al qual ofereixen el seu producte serà el mateix.

La gran pregunta és: en quina situació està el mercat de menjar xinès? Per respondre-la pensem un moment en un altre mercat que té la pinta de ser de tot menys de competència perfecta: el de les autoescoles. En aquest cas, el preu acostuma a ser pràcticament el mateix per a tots els oferents, però fixem-nos en un detall: quants restaurants xinesos heu vist que estiguin tant plens que hagin de fer esperar la gent a través d’una cua, com fan les autoescoles?

Si en un mercat, les empreses que hi actuen tenen beneficis extraordinaris, és a dir, hi ha tanta demanda que poden posar preus per sobre els costos i, a més, no hi ha barreres d’entrada en aquell mercat (s’hi pot instal•lar una nova empresa), no tardaran en aparèixer més empreses per disputar-se els clients, fins que s’arribarà a una situació en que si posem una empresa addicional, no hi haurà prou demanda per sostenir-la.

En el cas de les autoescoles, jo tinc la sensació que les empreses tenen tant de poder sobre la demanda que poden fixar preus per sobre dels costos. Un símptoma d’això és que en moltes d’elles, s’ha de fer cua per accedir al bé que ofereixen i en conec, molt poques que hagin de tancar perquè no els surten els números.

Per contra, en el cas dels restaurants xinesos, em sembla que si que hi ha competència: els restaurants no són casi mai plens, normalment intenten oferir serveis addicionals per atraure clients sense augmentar preus (per exemple el karaoke) i és que a més... Avui he tingut un magnífic dinar per menys de 7€... Qui pot estar en contra de la lliure competència en aquests casos? Aposto a que els xinesos no.

Abierto toda la noche

2008-12-29T07:12:00.001+01:00

Quan va caure a les meves mans aquesta novel·la, el primer que vaig pensar va ser: “mira, l’ha escrita aquest que està amb l’Ariadna Gil”. Llegint-la he descobert que David Trueba és algú més que el company de l’Ariadna Gil.

No és pas una obra mestra, però és una lectura entretinguda i força divertida. La cosa tracta d’una família madrilenya una mica peculiar que travessa una etapa de canvis. Podríem dir que és una història coral, ja que cap dels membres d’aquesta família acaba sent el protagonista principal.

A vegades, la voluntat de l’autor de crear una metàfora metafísica o psicològica a través de la trama, la converteix en una història una mica inversemblant. D’altres, però, la mateixa intenció deixa fragments molt divertits.

En resum, una novel·la per passar una bona estona.

El misteri de l'amor

2008-12-28T14:09:00.002+01:00

Si només pogués dir una cosa d’aquest llibre diria que és una genialitat. No només la manera peculiar com està escrit el fa especial, sinó també la història, els personatges, les recomanacions musicals i sobretot les galàctiques reflexions filosòfiques.

Per submergir-se en l’univers Joan Miquel Oliver, només us cal començar a llegir-lo i, de tant en tant, fer una pausa per escoltar alguna cançó seva.

Un avís: pot ser que quan comenceu a llegir el llibre, us capgiri totes les visions de totes les coses que havíeu vist fins ara i fins i tot el què imaginàveu de tot allò que no heu vist mai. Però no patiu, el petits canvis son poderosos.

The Spirit

2008-12-26T22:46:00.002+01:00

Si es vol passar una estona avorrida, cansada, pesada i inaguantable, és imprescindible malgastar-se els diners que costa una entrada de cinema per anar a veure aquesta successió d’imatges en moviment que algun malvat ésser humà s’ha atrevit a anomenar pel·lícula.

L’envoltori és enganyós. Ni la mà de Frank Miller (recordi 300), ni Scarlett Johansson, ni Paz Vega, ni Eva Mendes són condicions suficients per convertir aquest desastre en quelcom digne de ser vist. Senzillament horrible.

El gran Gatsby

2008-12-15T18:24:00.005+01:00

Abans de llegir aquesta novel·la, només havia sentit a dir, d’ella, que descrivia molt bé l’aroma que es respirava als anys vint del segle passat. A partir d’haver vist algunes pel·lícules de gàngsters, d’escoltar la Història contemporània de la secundària, d’estudiar la Gran Depressió a la facultat, i de recollir altres informacions en la meva memòria, m’havia fet una idea de com devia ser viure en aquells anys entre les dues grans guerres mundials: els feliços vint.

Ara que ja conec la història de Gatsby, no sé si puc dir que tinc una idea més precisa d’aquella època, només sé que la novel·la m’ha transmès les sensacions que tenia, interiorment, associades als anys vint.

Tot el relat em sembla una metàfora del caràcter que (penso) atribuïm al període entre guerres. Els personatges viuen una festa darrera una altra, pràcticament cap d’ells està preocupat per saber què s’està celebrant ni qui n’és l’amfitrió, però alhora no viuen tranquils. En el fons, senten que allò no durarà, que estan vivint una irrealitat que finalment se’ls escolarà entre els dits quan s’hi intentin aferrar.

De fet, pel poc que conec dels anys vint, els podria descriure amb els mateixos termes que a Gatsby (personatge principal): un moment de felicitat fugaç que desapareix tan ràpidament i inexplicable com ha arribat.

En resum: la novel·la m’ha agradat però, no sé perquè, m’esperava poder-la col·locar en la meva selecció personal d’obres mestres, cosa que no serà possible.

100!

2008-12-13T12:48:00.000+01:00

S'hi val que el post que fa 100 sigui per celebrar que s'han fet 100 posts?

Jo dic que si! :)

Ja surt el sol

2008-12-12T14:30:00.002+01:00

Malgrat les crítiques a La Marató, haig de dir que m'ha agradat molt el disc d'aquest any:

Totalment recomenat!

No us perdeu: Estopa versionant Albert Pla i el rap d'Arianna Puello i Flavio Rodríguez.

Per guanyar vots

2008-12-11T16:48:00.006+01:00

Avui, el president Zapatero ha inaugurat la Conferència Empresarial de la CEOE. En totes les cròniques periodístiques que he vist o llegit sobre l’acte es destacava la crida de Zapatero als empresaris perquè redueixin la temporalitat i la demanda dels empresaris al govern a abaratir el cost de l’acomiadament.

No cal ser economista per veure que si ambdues demandes es satisfan, potser la taxa de temporalitat del mercat laboral espanyol serà més baixa, però el temps que els treballadors ocupen la mateixa feina serà el mateix.

Des fa molt temps la flexibilitat és l’assignatura pendent del mercat laboral espanyol. L’eliminació de les fronteres econòmiques (a vegades en diem globalització), genera (en principi) l’augment de la competència entre les empreses: les obliga a ser més capaces d’adaptar-se als canvis de tendències dels consumidors i a les innovacions de les empreses rivals. Això només es pot aconseguir sent flexible, és a dir, tenint una estructura empresarial capaç de reinventar-se amb rapidesa. La capacitat d’adaptació de les empreses a aquest entorn és incompatible amb un mercat laboral on només es poden fer contractes indefinits i acomiadar un treballador és molt car.

La meva pregunta és: perquè el govern segueix buscant reduir la temporalitat al mercat laboral? En un món competitiu exigir un contracte indefinit no té cap mena de sentit. Si es vol protegir als treballadors, s’haurà d’optar per polítiques que afavoreixin la contractació i la recapacitació dels treballadors, per tal que passin el menor temps possible desocupats.

Intentar augmentar els contractes indefinits, si es vol mantenir la (poca) competitivitat del mercat laboral espanyol, només pot anar acompanyat de la reducció dels costos d’acomiadament. Però de què serveix tenir contractes temporals disfressats d’indefinits?

Ah si! Per guanyar vots.